Sou unes persones impresentables depravades que es juguen als daus el camí que han de seguir les seves vides. No sou tontos, perquè de mica en mica us n'aneu ensortint de tot el que us proposeu.
Sou petits insectes que migreu cap al fred i apareixeu el dia menys pensat a la finestra de casa meva. La visita és grata, però escassa. De seguida empreneu el vol a tocar els collons a un altre quan encara no he tingut temps de correr per agafar el flit i el matamosques per deixar-vos tiessos fotent-vos cops de cap sorollosament contra el vidre de la finestra.
Sou gent spam i gent nospam, que tan aviat m'ompliu el correu amb les guerres indiscriminades contra civils de correu brossa com contesteu a compta gotes els mails que necessiten resposta. Bipolars? Potser algú si i jo ho desconec, però és un comportament especial i característic que us etiqueta irrevocablement com a "amics".
Sou una penya que vomita les coses que li passen pel cap i embruteu amb la vostra merda els carrers transitats del vostre lloc de residència. No teniu mal de consciència i creieu que el que dieu té sentit i ho podeu defensar fins a 50 metres del cementiri, després accepteu que perdeu.
Sou un grup que s'ajunta en comptades ocasions, però que les seves parts estan permanentment unides entre elles. Teniu consciència de grup i això és bo. Valtrus, que deixeu part dels vostres ingressos en vicis i oci, sociables o malversadors?
En definitiva, sou un mirall.
Thursday, November 27, 2008
Wednesday, September 3, 2008
La veritat de les petites coses
Avui som dia 3 de setembre, per tant, avui és Sant Gregori el Gran, papa (590-604) i doctor de l’Església, abans monjo, patró de la música. Santa Basilissa, vg. I mr.; sant Simeó Estilita el jove (521-597), monjo siríac; sant Sàndal, mr.. Moltes felicitats a tots els Gregoris, Basilisses i Simeons Estilistes. El dia ha estat clar i nítid a bona part del país, menys a les zones on la guerra engriseix el cel amb les cendres del seu foc. Mai les penes havien arribat a cotes tan altes. De fet, quan m'he llevat, ningú s'hagués pensat que aquell dia estria marcat pel destí, com un gat passarell juga a fet i a amagar un cabdell de llana fina de color titani.
A l'hora d'esmorzar, la petita mixeta que tenim a casa, miolava mirant-se el pot de fransfurts. Ja es veia venir quan s'ha penjat del marbre on hi ha algunes fotografies de quan érem petits. Ho havia llegit a Internet, fa uns quants dies: "Prosegur es juga bona part del capital del diari As". Això vol dir que les armes adàmiques s'han entregat, a l'hora acordada.
Potser semblo un snob, potser un radical alarmat que no té por. Rus? Desitjo més aprendre a jugar a nines o a les xanques i ballar com un indi a la pista de ball. Uns bolquers enormes que juguen a pilota amb un nen de menys de tres anys. La pesta negra fa segles que ha quedat enrere, però hi ha comportament de l'espècie que usurpa la realitat intrínseca de l'element de desig obvi en els animals. El petó més gran del món té babes? És clar! i el rinoceront petit que cuida l'avi també en té!
La veritat, i en conclusió, tot és tracta del punt de vista des d'on s'observen les coses. Perdo les ganes de voler veure tots els punts de vista i opto per quedar-me aquest que mai li trec els ulls de sobre. De vegades em marxa el cap.
A l'hora d'esmorzar, la petita mixeta que tenim a casa, miolava mirant-se el pot de fransfurts. Ja es veia venir quan s'ha penjat del marbre on hi ha algunes fotografies de quan érem petits. Ho havia llegit a Internet, fa uns quants dies: "Prosegur es juga bona part del capital del diari As". Això vol dir que les armes adàmiques s'han entregat, a l'hora acordada.
Potser semblo un snob, potser un radical alarmat que no té por. Rus? Desitjo més aprendre a jugar a nines o a les xanques i ballar com un indi a la pista de ball. Uns bolquers enormes que juguen a pilota amb un nen de menys de tres anys. La pesta negra fa segles que ha quedat enrere, però hi ha comportament de l'espècie que usurpa la realitat intrínseca de l'element de desig obvi en els animals. El petó més gran del món té babes? És clar! i el rinoceront petit que cuida l'avi també en té!
La veritat, i en conclusió, tot és tracta del punt de vista des d'on s'observen les coses. Perdo les ganes de voler veure tots els punts de vista i opto per quedar-me aquest que mai li trec els ulls de sobre. De vegades em marxa el cap.
Monday, August 11, 2008
L'esòfag boví que tenia la capacitat de saquejar llibreries de vell.
En Frederic era un bou de molt bona planta, marró terra batuda de mas Bartomeu amb reflexos groc sol hivernal. Banyes fortes, musculatura que feia pensar en un gran futur a l'escorxador. Moltes amigues, res seriós. Pastura il·limitada i menjadora plena els dies de pluja. I un esòfag com pocs, en Fugisser. Esòfag de color carn (com tots), amb diverses vàlvules de regulació i venes i artèries d'alimentació (com tots). Però a part, tenia una característica especial: podia sortir del cos del seu amo (sempre que avisés amb 24 hores d'antelació omplint el formulari 23D de la regulació d'esòfags mòbils del Departament d'Anatomía del Consell Mundial Boví).
No seria res estrany tenir un esòfag mòbil, seria quelcom tant vulgar com tenir dues o quatre cames. Però en Fugisser era diferent, tenia un amor i no era cap al Frederic concretament, sinó cap als llibres. Somiava amb llibreries, biblioteques i contenidors de color blau. En Frederic ho sabia tot i es moria de pena per no poder ajudar al seu esòfag. Així que després de parlar-ho amb moltes de les vaques i els bous més simpàtics, van decidir regalar un bitllet de rodalies al Fugisser per anar a Barcelona a veure llibres, 50 euros i un sac (per facilitar-li el transport). No es pot descriure l'alegria del Fugisser al veure el regal que li havien preparat tots els de l'estable, fins i tot se li va escapar alguna llàgrima més fugissera que ell mateix.
Sense gaire preparatius més que el sac i el bitllet de 50 i de tren, en Fugisser va anar cap a l'estació. A l'arribar a Barcelona va anar directe a totes i cadascuna de les llibreries de vell de la ciutat. A totes ordenava empaquetar tot l'estoc i enviar-lo a la granja. Els llibreters no li feien cas, però va ser fàcils convèncer-los. Només va caldre mostrar la seva naturalesa, una pistola que havia robat al capde guàrida de les vaques i un crit agut. Automàticament, els llibreters obeien sense fer més preguntes. Un cop havia passat per tota la ciutat va carregar 10 llibres al sac per poder llegir pel viatge i va anar directament a l'estació a buscar el tren de tornada.
Ara deu fer un parell d'anys que van enviar els 345 enviaments a la granja procedents de totes les llibreries de vell de Barcelona. Seu a l'ombra d'un garrofer els dies que fa sol amb un clàssic, llegeix una obra de teatre els dies que plou i assajos quan fa fred i s'està a la vora del foc. Una vida plàcida, una vasta cultura i uns companys tant bons com en Frederic han convertit en Fugisser en l'esòfag més feliç del món.
No seria res estrany tenir un esòfag mòbil, seria quelcom tant vulgar com tenir dues o quatre cames. Però en Fugisser era diferent, tenia un amor i no era cap al Frederic concretament, sinó cap als llibres. Somiava amb llibreries, biblioteques i contenidors de color blau. En Frederic ho sabia tot i es moria de pena per no poder ajudar al seu esòfag. Així que després de parlar-ho amb moltes de les vaques i els bous més simpàtics, van decidir regalar un bitllet de rodalies al Fugisser per anar a Barcelona a veure llibres, 50 euros i un sac (per facilitar-li el transport). No es pot descriure l'alegria del Fugisser al veure el regal que li havien preparat tots els de l'estable, fins i tot se li va escapar alguna llàgrima més fugissera que ell mateix.
Sense gaire preparatius més que el sac i el bitllet de 50 i de tren, en Fugisser va anar cap a l'estació. A l'arribar a Barcelona va anar directe a totes i cadascuna de les llibreries de vell de la ciutat. A totes ordenava empaquetar tot l'estoc i enviar-lo a la granja. Els llibreters no li feien cas, però va ser fàcils convèncer-los. Només va caldre mostrar la seva naturalesa, una pistola que havia robat al capde guàrida de les vaques i un crit agut. Automàticament, els llibreters obeien sense fer més preguntes. Un cop havia passat per tota la ciutat va carregar 10 llibres al sac per poder llegir pel viatge i va anar directament a l'estació a buscar el tren de tornada.
Ara deu fer un parell d'anys que van enviar els 345 enviaments a la granja procedents de totes les llibreries de vell de Barcelona. Seu a l'ombra d'un garrofer els dies que fa sol amb un clàssic, llegeix una obra de teatre els dies que plou i assajos quan fa fred i s'està a la vora del foc. Una vida plàcida, una vasta cultura i uns companys tant bons com en Frederic han convertit en Fugisser en l'esòfag més feliç del món.
Friday, July 11, 2008
Oda a un petit passarell
Tot va començar el dia de l'empalmada del 2008, però abans cal anar una mica enrere per després poder lligar caps.
El Jordi era una de les persones més actives i implicades en el teixit associatiu de Banyeres del Penedès, un petit llogaret a la riba de l'AP-7 i Logis Penedès. En Jordi de ben petit ja feia de creu a la moixiganga, ballava a l'esbart amb el petit Baluard, cal dir que en Jordi i en petit Baluard eren molt amics, ells dos i la nena del farmacèutic van crèixer estimant les vinyes i les tradicions ancestrals dels seus avantpassats. En plena pubertat, la seva dèria pels petardas va despertar un Jordi diferent, s'havia fet gran i seria diable, de cassaca i de pell, a partir d'aleshores seria el Pakillu. I a partir d'aquell dia ja es veia a venir que un dia o un altre havia de passar.
Va ser el dia 11 de juliol, a les 16 de la tarda quan al llevar-se en Paku es va adonar que estava dormint en un llit immens, podia cargolar-se cap a l'esquerra fins a 5 vegades sense caure del llít, una tela gegant el cobria. Va caminar fins a poder sortir de sota el llençol. L'habitació s'havia multiplicat per 10 o per 20. Quan va mirar a la vora del llit la distància li va semblar insalvable. Tot i això, en Paku era valent, molt valent, o sigui que es va tirar amb la sort de caure sobre el mitjó de dins la sabata. Quina gana que tenia...
A la cuina ja va tenir prou feina va tenir en esquivar els peus gegants que trepitjaven les rajoles de gres com per fer-se veure entre aquells atacs constants. Així que com que era Festa Major, va decidir que no se la perdria, ja aniria al metge dilluns i demanaria la baixa. Va sortir al carrer que fotia un sol que espategàven les pedres i el carrer era ple de gent amunt i avall. Va còrrer per veure el correfoc, allà hi havia d'haver els seus colegues. Li diria al Tussetes que se'l posès a la butxaca de la camisa i anirien a tajar-se a la plaça.
Ningú es va estranyar en trobar-se un mini-paku demanant auxili. Ja els havia passat moltes altres vegades amb altra gent. Però el que ningú es pensava és que el Paku, mort de set saltava de combinat en combinat com qui canvia de piscina. Va arribar un moment que va perdre la noció del temps i de l'espai, tant d'alcohol l'havia afectat. I més tenint en compte que pesava uns 10 grams i media 5 centímetres.
Tot va succeir molt ràpid, però de cop tots, quan van coincidir a l'acabar l'orquestra picant a la barra, van mirar-se als ulls. Ningú va dir res, però no va fer falta. Tothom va fer rotar la pupil·la 360º per comprovar els gots de tothom.
El Pakillu havia desaparegut.
El Jordi era una de les persones més actives i implicades en el teixit associatiu de Banyeres del Penedès, un petit llogaret a la riba de l'AP-7 i Logis Penedès. En Jordi de ben petit ja feia de creu a la moixiganga, ballava a l'esbart amb el petit Baluard, cal dir que en Jordi i en petit Baluard eren molt amics, ells dos i la nena del farmacèutic van crèixer estimant les vinyes i les tradicions ancestrals dels seus avantpassats. En plena pubertat, la seva dèria pels petardas va despertar un Jordi diferent, s'havia fet gran i seria diable, de cassaca i de pell, a partir d'aleshores seria el Pakillu. I a partir d'aquell dia ja es veia a venir que un dia o un altre havia de passar.
Va ser el dia 11 de juliol, a les 16 de la tarda quan al llevar-se en Paku es va adonar que estava dormint en un llit immens, podia cargolar-se cap a l'esquerra fins a 5 vegades sense caure del llít, una tela gegant el cobria. Va caminar fins a poder sortir de sota el llençol. L'habitació s'havia multiplicat per 10 o per 20. Quan va mirar a la vora del llit la distància li va semblar insalvable. Tot i això, en Paku era valent, molt valent, o sigui que es va tirar amb la sort de caure sobre el mitjó de dins la sabata. Quina gana que tenia...
A la cuina ja va tenir prou feina va tenir en esquivar els peus gegants que trepitjaven les rajoles de gres com per fer-se veure entre aquells atacs constants. Així que com que era Festa Major, va decidir que no se la perdria, ja aniria al metge dilluns i demanaria la baixa. Va sortir al carrer que fotia un sol que espategàven les pedres i el carrer era ple de gent amunt i avall. Va còrrer per veure el correfoc, allà hi havia d'haver els seus colegues. Li diria al Tussetes que se'l posès a la butxaca de la camisa i anirien a tajar-se a la plaça.
Ningú es va estranyar en trobar-se un mini-paku demanant auxili. Ja els havia passat moltes altres vegades amb altra gent. Però el que ningú es pensava és que el Paku, mort de set saltava de combinat en combinat com qui canvia de piscina. Va arribar un moment que va perdre la noció del temps i de l'espai, tant d'alcohol l'havia afectat. I més tenint en compte que pesava uns 10 grams i media 5 centímetres.
Tot va succeir molt ràpid, però de cop tots, quan van coincidir a l'acabar l'orquestra picant a la barra, van mirar-se als ulls. Ningú va dir res, però no va fer falta. Tothom va fer rotar la pupil·la 360º per comprovar els gots de tothom.
El Pakillu havia desaparegut.
Monday, June 23, 2008
Una setmana meteòrica en un petit planeta d'Andròmeda.
Quan el petit Berenguer va obrir els ulls va sentir bufar el vent com mai havia fet, va ser una revelació inesperada; després d'anys vagant per les galàxies en forma d'ànima gasosa per fi havia recuperat un cos. Acabava de nèixer, tot i això els seus processos cognitius seguien tant actius com feia 134 anys. Després d'haver passat per ser un goril·la del cor d'Àfrica, un cavaller mediocre de l'Edat Mitjana, una dama adultera enjoiada de la Il·lustració i el gos sarnós de Pla de Manlleu, avui es convertia en una petita cria d'una espècie molt evolucionada que vivia en dos cometes que provenien d'una explosió 967 anys llum a la dreta.
L'infantesa del Berenguer va ser fàcil, al cometa no hi havia gaires distraccions, tret d'un petit gronxador de color fucsia. Cal dir que la pell del jove Berenguer era taronja, com tota la seva família, els Oranxs. Al cometa hi havia dues famílies més, els Frepats i els Còtols, cadascú amb el seu gronxador i del seu color particular: verd i blau. Curiosament, les altres dues famílies també tenien una cria acabada de nèixer i que jugaven amb el petit Berenguer Oranx, eren la Flaminga Frepat i el nyicris ensopit Còdol Còtols.
De seguida el petit Berenguer sentia odi per les altres cries perquè eren verds i blaus. I ben aviat va començar a preparar l'atac. Si havia nascut el dilluns, el dimarts s'havia gronxat amb les altres cries i dimecres ja planejava l'ofensiva. Havia d'esquivar tres famílies, la seva seria fàcil, els diria que miressin al cel (es passaven hores i hores mirant la foscor absoluta). A la família Frepat els va dur un potet de mel de granotes (les granotes fan una mel exquisida). Als Còtols els portaria un mausuleu en miniatura amb els noms dels seus avantpassats (objectiu pesat però factible). Un cop les famílies distretes ell agafaria les cries i les llençaria al forat negre que servia d'abocador interestelar.
Dijous, dia d'acció. Tot va anar com una seda.
Divendres. Les famílies se'n van adonar. Va ser jutjat. Tenia por.
Dissabte. Sentència. La veu del jutge era trepidant: "El petit Berenguer Oranx haurà d'excercir de cria de les tres famílies. Cada dia serà d'un color i tindrà un cognom diferent, a més, està obligat a gronxar-se durant tot el dia fins la sacietat". La reacció, esperada.
L'endemà el petit Berenguer aterrava a la Terra amb la nau que havia robat. Ara és lliure, però és tricolor.
L'infantesa del Berenguer va ser fàcil, al cometa no hi havia gaires distraccions, tret d'un petit gronxador de color fucsia. Cal dir que la pell del jove Berenguer era taronja, com tota la seva família, els Oranxs. Al cometa hi havia dues famílies més, els Frepats i els Còtols, cadascú amb el seu gronxador i del seu color particular: verd i blau. Curiosament, les altres dues famílies també tenien una cria acabada de nèixer i que jugaven amb el petit Berenguer Oranx, eren la Flaminga Frepat i el nyicris ensopit Còdol Còtols.
De seguida el petit Berenguer sentia odi per les altres cries perquè eren verds i blaus. I ben aviat va començar a preparar l'atac. Si havia nascut el dilluns, el dimarts s'havia gronxat amb les altres cries i dimecres ja planejava l'ofensiva. Havia d'esquivar tres famílies, la seva seria fàcil, els diria que miressin al cel (es passaven hores i hores mirant la foscor absoluta). A la família Frepat els va dur un potet de mel de granotes (les granotes fan una mel exquisida). Als Còtols els portaria un mausuleu en miniatura amb els noms dels seus avantpassats (objectiu pesat però factible). Un cop les famílies distretes ell agafaria les cries i les llençaria al forat negre que servia d'abocador interestelar.
Dijous, dia d'acció. Tot va anar com una seda.
Divendres. Les famílies se'n van adonar. Va ser jutjat. Tenia por.
Dissabte. Sentència. La veu del jutge era trepidant: "El petit Berenguer Oranx haurà d'excercir de cria de les tres famílies. Cada dia serà d'un color i tindrà un cognom diferent, a més, està obligat a gronxar-se durant tot el dia fins la sacietat". La reacció, esperada.
L'endemà el petit Berenguer aterrava a la Terra amb la nau que havia robat. Ara és lliure, però és tricolor.
Wednesday, June 11, 2008
La vida entre els Déus.
L'esperança em confón en una dualitat marcada, d'una banda governa la beguda d'alta graduació, de l'altra Phillip Morris. Això no em preocuparia si la fi del món arribés avui tal i com pronostica la meva profecia, però no és del tot fiable, em ballen unes quantes variables que poden ser el detonant remot d'una erupció vulcànica a illes del Pacífic com Hawaii. Per tant, no podem parlar d'esperança quan està condicionada per dos factors negatius, així doncs, d'ara endavant ens referirem aquest concepte com a "desesperança".
Tot era normal fins fa poques hores, disfrutava d'un son profund i melodiós que em transportava en un núvol cap a la parcel·la que regento a l'Olimp quan a punt d'entrar al regne dels Déus, Hermes se m'aparegué per avisar-me que els llogaters que tenia a la meva parcel·la havien allotjat tots els Déus que s'havien quedat sense casa per culpa de la pujada dels aranzels que cobrava mensualment el barbut de Zeus.
Així doncs, quan vaig arribar amb el meu núvol cósmic, vaig trobar-me la casa plena d'Ares, Afrodites, Dianes, Apol·los i Razzmatassos entre molts altres semi-déus com el mimat d'Hércules o l'oblidat Ronaldinho. El crit que vaig fer va ressonar dins la meva caixa toràcica i més enllà de la Xina celestial. Es van espantar, obviament que es van espantar, sabien que alguna cosa no havien fet correctament i vaig complir la meva amanaça: "A Zeus aneu".
Quan el barbes va haver sentit tota la meva història desenfrenà la seva ira retinguda durant milers i milers d'anys. "Qui la fa, la paga" va dir-me. "I qui la rep, la cobra" vaig respondre-li picant-li l'ullet. Així doncs, ara sóc ric: tinc una parcel·la millor que la d'abans (al costat mateix de Ca l'Urà i davant de Cal Posidó), tinc poders que mai havia tingut cap Déu i sóc capaç de fer certificats de baixa per maternitat sense haver de passar per un embaràs.
Més informació: carrer dels Titans, número 23. 98453 L'Olimp (EL CEL)
Tot era normal fins fa poques hores, disfrutava d'un son profund i melodiós que em transportava en un núvol cap a la parcel·la que regento a l'Olimp quan a punt d'entrar al regne dels Déus, Hermes se m'aparegué per avisar-me que els llogaters que tenia a la meva parcel·la havien allotjat tots els Déus que s'havien quedat sense casa per culpa de la pujada dels aranzels que cobrava mensualment el barbut de Zeus.
Així doncs, quan vaig arribar amb el meu núvol cósmic, vaig trobar-me la casa plena d'Ares, Afrodites, Dianes, Apol·los i Razzmatassos entre molts altres semi-déus com el mimat d'Hércules o l'oblidat Ronaldinho. El crit que vaig fer va ressonar dins la meva caixa toràcica i més enllà de la Xina celestial. Es van espantar, obviament que es van espantar, sabien que alguna cosa no havien fet correctament i vaig complir la meva amanaça: "A Zeus aneu".
Quan el barbes va haver sentit tota la meva història desenfrenà la seva ira retinguda durant milers i milers d'anys. "Qui la fa, la paga" va dir-me. "I qui la rep, la cobra" vaig respondre-li picant-li l'ullet. Així doncs, ara sóc ric: tinc una parcel·la millor que la d'abans (al costat mateix de Ca l'Urà i davant de Cal Posidó), tinc poders que mai havia tingut cap Déu i sóc capaç de fer certificats de baixa per maternitat sense haver de passar per un embaràs.
Més informació: carrer dels Titans, número 23. 98453 L'Olimp (EL CEL)
Friday, May 30, 2008
Qui tinguès la sort de ser...
Tot va començar el dilluns, quan a les 19:35 de la tarda vaig encendre'm l'últim cigarret, ho sé perquè encara tenia temps per anar a l'estanc a comprar-ne. Quan vaig haver fumat, em vaig posar la jaqueta, encara plovia. Eren les 19:55 al meu móvil, la pluja havia augmentat sobtadament, semblava que els déus s'haguessin posat d'acord per a perseguir la meva cobdícia remota que no havia agafat des de feia un any del primer calaix de l'escriptori.
Vaig entrar xop a l'estanc, l'home, d'uns 40 any i bigoti mal retallat em va atendre tant simpàtic com sempre. Res feia sospitar el desenllaç d'aquella compra. Vaig pagar amb un bitllet de 20 que havia tret aquell mateix matí del caixer de sota casa. L'home se'l va mirar del dret i del revés com si busquès l'evidència de la falsedat, la marca de la fotocopiadora o la manca dels filets flourescents. Finalment, després de pensar-s'ho el va partir en dos troços.
- Fill de puta! - vaig cridar esberat.
- No et moguis - em va dir sense immutar-se. Es va dirigir a la porta i va acabar de tancar la persiana.
Jo estava en estat de xoc, no sabia què fer ni què dir. Vaig intentar recuperar el pols i la respiració, però durant aquells segon l'home ho va aprofitar per injectar-me una agulla a la cuixa dreta. Després tot es va esvair.
M'he despertat aquest matí a la cinta transportadora d'una cadena de muntatge d'alguna cosa semblant a peces per ordinadors, xips o alguna cosa similar. He mirat al meu voltant i no hi havia ningú, simplement un cartell lluminós de color fucsia que indicava la sortida. M'he aixecat, em feien mal tots els músculs i tots els ossos del cos. A les butxaques hi duia un paquet de camel, un bitllet de 20 i una nota escrita a mà amb una cal·ligrafia barroca.
"Tots els gats somien peix" firmat "l'estanquer".
Vaig entrar xop a l'estanc, l'home, d'uns 40 any i bigoti mal retallat em va atendre tant simpàtic com sempre. Res feia sospitar el desenllaç d'aquella compra. Vaig pagar amb un bitllet de 20 que havia tret aquell mateix matí del caixer de sota casa. L'home se'l va mirar del dret i del revés com si busquès l'evidència de la falsedat, la marca de la fotocopiadora o la manca dels filets flourescents. Finalment, després de pensar-s'ho el va partir en dos troços.
- Fill de puta! - vaig cridar esberat.
- No et moguis - em va dir sense immutar-se. Es va dirigir a la porta i va acabar de tancar la persiana.
Jo estava en estat de xoc, no sabia què fer ni què dir. Vaig intentar recuperar el pols i la respiració, però durant aquells segon l'home ho va aprofitar per injectar-me una agulla a la cuixa dreta. Després tot es va esvair.
M'he despertat aquest matí a la cinta transportadora d'una cadena de muntatge d'alguna cosa semblant a peces per ordinadors, xips o alguna cosa similar. He mirat al meu voltant i no hi havia ningú, simplement un cartell lluminós de color fucsia que indicava la sortida. M'he aixecat, em feien mal tots els músculs i tots els ossos del cos. A les butxaques hi duia un paquet de camel, un bitllet de 20 i una nota escrita a mà amb una cal·ligrafia barroca.
"Tots els gats somien peix" firmat "l'estanquer".
Tuesday, May 20, 2008
Efemèride incomprensible de la vida i obra d'un petit pasarell.
Dia 20 de maig de 2008, "night" de "nacht" de "noite" de nit estrellada un home amb la camisa desbotonada fins al melic camina desestressat per una iluminada via Londinenca, s'atura i s'asseu en un banc. Un elefant vestit amb l'equipació oficial del Fulham s'acosta amb pas de gegant i com si es tractès d'un Pantocràtor creua les cames i alça la mà mostrant el palmell i tot estirant dos dits al cel diu: "Jau."
La conversa no va durar gaire, la capacitat de l'orador elefantí era molt reduïda ja que no havia assistit a les classes que impartia un tal Cicerò cada divendres a Times Square. L'home, decebut, l'engegà a la merda de males maneres, tot brandant una escombra. Però no sabia que l'escombra era la senyal que esperaven tots els animals de Hyde Park per sortir i atacar a qui tingui l'eina. Així doncs, l'elefant es va enretirar i de la foscor apareixeren 132 animals d'espècies ben diverses: va sortir el lleó, l'hipopòtam, la jirafa, el camell, la llama i tot tipus d'aus i insectes. L'atac fou brutal.
No va recuperar el coneixement fins al cap d'una estona, quan al despertar-se va veure que estava completament despullat, sol. Sol? Va mirar al voltant. Sol. Al mateix moment va començar a sentir una veu molt fina que venia de sota el seu peu. Sol? Va aixecar el peu i va descobrir un petit ocellet que piolava descaradament sota l'ull de poll del dit petit del peu esquerre. A l'agafar-lo aquest va sortir volant, com si li indiquès un camí. L'home es va aixecar i va començar a caminar.
Passada una estona, el petit passarell es va aturar davant de l'estadi de futbol de Wembley. Va acostar-se a l'orella de l'home i li digué en veu clara i concisa, com si es tractés d'unàngel baixat del cel: "Aquest és el lloc més venerat del cel i de la terra. Aquí, exactament aquí, fa 16 anys va tenir lloc un fet extraordinari. S'estava jugant un partit molt important i anaven empatats, el meu pare va aprofitar una falta per llançar-se cap a la pilota i picar les costures, això va fer que l'esfèric rebentés i entrés directe a la porteria dels blancs. Els tronges es van tornar bojos d'alegria, però el meu pare ja no va a tornar a emprendre el vol. Tu, en un dia com avui has estat escollit per la veu d'Hermes i estàs destinat a venir cada dia 20 de maig de la teva vida a cridar: Goooooooooooooooooooooooool d'un petit passarell!!!!!!!"
L'home va assentir.
La conversa no va durar gaire, la capacitat de l'orador elefantí era molt reduïda ja que no havia assistit a les classes que impartia un tal Cicerò cada divendres a Times Square. L'home, decebut, l'engegà a la merda de males maneres, tot brandant una escombra. Però no sabia que l'escombra era la senyal que esperaven tots els animals de Hyde Park per sortir i atacar a qui tingui l'eina. Així doncs, l'elefant es va enretirar i de la foscor apareixeren 132 animals d'espècies ben diverses: va sortir el lleó, l'hipopòtam, la jirafa, el camell, la llama i tot tipus d'aus i insectes. L'atac fou brutal.
No va recuperar el coneixement fins al cap d'una estona, quan al despertar-se va veure que estava completament despullat, sol. Sol? Va mirar al voltant. Sol. Al mateix moment va començar a sentir una veu molt fina que venia de sota el seu peu. Sol? Va aixecar el peu i va descobrir un petit ocellet que piolava descaradament sota l'ull de poll del dit petit del peu esquerre. A l'agafar-lo aquest va sortir volant, com si li indiquès un camí. L'home es va aixecar i va començar a caminar.
Passada una estona, el petit passarell es va aturar davant de l'estadi de futbol de Wembley. Va acostar-se a l'orella de l'home i li digué en veu clara i concisa, com si es tractés d'unàngel baixat del cel: "Aquest és el lloc més venerat del cel i de la terra. Aquí, exactament aquí, fa 16 anys va tenir lloc un fet extraordinari. S'estava jugant un partit molt important i anaven empatats, el meu pare va aprofitar una falta per llançar-se cap a la pilota i picar les costures, això va fer que l'esfèric rebentés i entrés directe a la porteria dels blancs. Els tronges es van tornar bojos d'alegria, però el meu pare ja no va a tornar a emprendre el vol. Tu, en un dia com avui has estat escollit per la veu d'Hermes i estàs destinat a venir cada dia 20 de maig de la teva vida a cridar: Goooooooooooooooooooooooool d'un petit passarell!!!!!!!"
L'home va assentir.
Thursday, May 8, 2008
Qui discuteix amb un elefant té les de perdre.
Quan es va fer de nit va sortir de casa, el carrer estava tant ple de gent com buit de persones. Un cop l'aire impur i putrefacte del seu petit i reduït món li havia netejat les espatlles va començar a caminar. On? Ni ell mateix ho sabia, però caminava, això és el que li havia recomanat el doctor, un home pelut a més no poder del qual desconfiava més que de qualsevol altra espècie, però li feia cas, a contracor.
Va parar al cap de dues hores. Suat, xop, xup, brut, fosc, sol, calc d'animal refregat en un bassal de fang. Els bancs del parc brillaven amb els nous llums que havien instal·lat feia unes setmanes per evitar les concentracions massives que duien a terme els corcs quevolien derrocar l'imperi de les zebres. Va seure tranquilament mentre liava un cigarret per tal de facilitar la respiració de cadascun dels seus alvèols. Va fumar fins a cremar-se les ungles. Llavors sense pensar-s'ho ni dos segons va arrencar a còrrer fins que va topar brutalment amb quelcom enorme que s'havia interposat entre ell i la porta de la bugaderia on pretenia girar mitja horeta.
Quan va recuperar la verticalitat va ser conscient de la seva desgràcia i del seu destí. Havia impactat contra una pota d'elefant, símbol de poder en aquella época. Va aguantar la respiració mentre pensava com sortir-se'n, no va tenir temps.
De cop va despertar al llit d'un hospital, el diagnostic era clar, havia estat completament tatuat per una espècie molt perillosa d'elefant, l'elefant tatuador. Aquell encontre el marcaria de per vida, no s'havia defensat, tampoc hagués pogut. A partir d'aleshores la seva existència es convertiria en un passeig constant, monòton i etern pel petit camí enlairat destinat a tots els tatuats pels elefants. El destí de vegades juga males passades i ell tenia molt clar que s'acabaria venjant, però llavors encara no sabia com havia de fer-ho.
Va decidir aprofitar l'eternitat per pensar-hi.
Va parar al cap de dues hores. Suat, xop, xup, brut, fosc, sol, calc d'animal refregat en un bassal de fang. Els bancs del parc brillaven amb els nous llums que havien instal·lat feia unes setmanes per evitar les concentracions massives que duien a terme els corcs quevolien derrocar l'imperi de les zebres. Va seure tranquilament mentre liava un cigarret per tal de facilitar la respiració de cadascun dels seus alvèols. Va fumar fins a cremar-se les ungles. Llavors sense pensar-s'ho ni dos segons va arrencar a còrrer fins que va topar brutalment amb quelcom enorme que s'havia interposat entre ell i la porta de la bugaderia on pretenia girar mitja horeta.
Quan va recuperar la verticalitat va ser conscient de la seva desgràcia i del seu destí. Havia impactat contra una pota d'elefant, símbol de poder en aquella época. Va aguantar la respiració mentre pensava com sortir-se'n, no va tenir temps.
De cop va despertar al llit d'un hospital, el diagnostic era clar, havia estat completament tatuat per una espècie molt perillosa d'elefant, l'elefant tatuador. Aquell encontre el marcaria de per vida, no s'havia defensat, tampoc hagués pogut. A partir d'aleshores la seva existència es convertiria en un passeig constant, monòton i etern pel petit camí enlairat destinat a tots els tatuats pels elefants. El destí de vegades juga males passades i ell tenia molt clar que s'acabaria venjant, però llavors encara no sabia com havia de fer-ho.
Va decidir aprofitar l'eternitat per pensar-hi.
Wednesday, April 30, 2008
La demografia marina despulla la nit encantada en una petita tina de 3.000 litres.
Ha estat una de les notícies més esperades de la temporada de primavera, un any més, a l'oceà Índic s'han acomplert totes les espectatives. Tot va començar el passat dia 23 d'abril quan es va submergir una tina al fons de l'oceà plena de líquid viscós, molt semblant al petroli, però de color blau cel i textura suau i sense grumolls. Els cetacis de la zona, i tots els peixos, petxines, ostres i clotxes van despertar-se. L'estat d'alerta era evident.
Un cop tots els habitants de l'oceà van estar avisats, això significa uns dos o tres dies (S'ha de tenir en compte que la xarxa marina té alguns problemes en la recepció de llenguatges formals). No obstant, un cop tots assabentats es van reunir sota la roca foradada del fons del mar, a unes 50 milles de la costa, a 35 de la tina que s'havia submergit tres dies abans.
L'atac va ser ràpid i precís. Els peixos van encarar la tina per la cara nord, els cetacis per la cara sud i els mol·luscs i els cefal·lòpodes es van repartir les cares est i oest. La nit il·luminava el mar i la visió era bona. De cop però, va aparèixer la nit davant de cadascuna de les cares de la tina, portava un vestit d'ella de color negre, molt fosc. Tot i aquesta sorpresa els marins no van frenar i un cop el més ràpid va tocar la nit una explosió de color groc va emanar de cadascuna de les nits i dels seu vestit, molt fosc.
L'explosió va arribar tant lluny que es feu de dia al Mediterràni, gràcies al túnel que amb molt d'esforç havien construït els cargols de mar. Un cop la nit estava despullada tot havia de ser més fàcil, van obrir la tina, una petita rajada portava claus allen de totes les mides, això va fer que la feina fos infinitament més fàcil. El líquid viscós de color blau cel es va escampar per tot el mar de forma espectacular. És per això que des d'aquell dia, ara deu fer mig més, el mar Mediterràni téuna textura més viscosa. No és degut a l'acció del turisme, sinó a l'atac que patí la nit per part de tota la demografia marina.
En conclusió, culpa del túnel construit pels cargols de mar.
Un cop tots els habitants de l'oceà van estar avisats, això significa uns dos o tres dies (S'ha de tenir en compte que la xarxa marina té alguns problemes en la recepció de llenguatges formals). No obstant, un cop tots assabentats es van reunir sota la roca foradada del fons del mar, a unes 50 milles de la costa, a 35 de la tina que s'havia submergit tres dies abans.
L'atac va ser ràpid i precís. Els peixos van encarar la tina per la cara nord, els cetacis per la cara sud i els mol·luscs i els cefal·lòpodes es van repartir les cares est i oest. La nit il·luminava el mar i la visió era bona. De cop però, va aparèixer la nit davant de cadascuna de les cares de la tina, portava un vestit d'ella de color negre, molt fosc. Tot i aquesta sorpresa els marins no van frenar i un cop el més ràpid va tocar la nit una explosió de color groc va emanar de cadascuna de les nits i dels seu vestit, molt fosc.
L'explosió va arribar tant lluny que es feu de dia al Mediterràni, gràcies al túnel que amb molt d'esforç havien construït els cargols de mar. Un cop la nit estava despullada tot havia de ser més fàcil, van obrir la tina, una petita rajada portava claus allen de totes les mides, això va fer que la feina fos infinitament més fàcil. El líquid viscós de color blau cel es va escampar per tot el mar de forma espectacular. És per això que des d'aquell dia, ara deu fer mig més, el mar Mediterràni téuna textura més viscosa. No és degut a l'acció del turisme, sinó a l'atac que patí la nit per part de tota la demografia marina.
En conclusió, culpa del túnel construit pels cargols de mar.
Monday, April 21, 2008
L'estoc de mitjons cau en picat a la fàbirca de xocolotines
Fins fa poc més d'un any en Moises havia tancat la barraca, el negoci no funcionava, la globalització havia fet minvar les comandes, per primera vegada en 240 anys d'història havien aturat els visenfins un dimecres, la situació havia arribat al límit. La Dolça Punta, conegudíssima per les seves xocolatines en forma de mitjó i pels seus mitjons en forma de xocolatina havia tancat. El seu propietari, Mosies el del Nilo, un home gran, gros, llargarut i inhumanament amable va tancar la porta amb un deix entre el menyspreu i el plor que provoca la ceba.
Quan va girar-se va veure que el Sol apretava fort, tant, que de cop va notar com alguna cosa humida i freda li resseguia la columna vertebral. Va tornar-se a encarar amb la porta de la fàbrica i no hi va veure res. Ara notava que el Sol li escalfava el clatell com si d'un bufador es tractés. Va girar-se de nou i va tornar a nota la mateixa llengüa freda i huminda que li tornava a resseguir la columna vertebral de dalt a baix. No es va girar més, la sensació de la llengua era més plaent que la cremor del Sol. Després d'esperar mig minut, per ell va ser una hora sencera, va començar a caminar cap endavant, seguia notant la humitat, però la por li impedia cap moviment que no fos la fugida.
Va arribar a la plaça major sense aire, esbufegava de cansament, i encara sentia allò que li ressguia l'esquena, amunt i avall. Va seguir caminant fins a casa. Com més s'apropava més lent anava i no era per efecte del cansament, però encara no podia dir perquè era. Els deu últims metres van ser els més durs, però al arribar a la porta de casa es va aturar. Hi havia una nota enganxada al pom i un pom enganxada a l'altre pom. La va llegir, va seure al pedrís i va tornar a sentir com una llengua freda i humida li resseguia la columna vertebral, de dalt a baix.
Wednesday, April 16, 2008
Viatge al passat
Des de no fa gaire temps, segurament fa menys del que molts es pensen, en una petita cova del contaminat Baix Llobregat un grup de persones que tramaven en secret un pla per reconvertir el planeta en un món apte per l'existència d'especies com mamuts i dinosaures. Es reunien cada dilluns i cada dimarts, a les 7 de la tarda hora nova aprofitant que encara s'hi veia i que no havien de saltar-se hores de feina. Abans de canviar l'hora hagués sigut impossible, perquè a la cova no si haguessin vist a no ser que haguessin fet foc, però aleshores no tindrien excusa per justificar la pudor de fum que farien.
En qualsevol cas, el seu objectiu principal era aplicar al planeta una recessió temporal per tal d'invertir l'acció del temps, la qualcosa faria que el planeta canviés en un periode de temps estimat de 4 anys. El pla seria senzill i no els va dur més de 4 mesos tenir-lo ben enllestit i a prova de bombes atòmiques. La successió de fets que havien previst havia de ser meticulosament executada per tal que no quedès marge per l'error.
En primer lloc, s'utilitzaria internet per tal d'ensinistrar tot un exercit milionari mundial de paparres assassines. Aquestes es concentrarien el dia 23 d'abril a les portes de la ciutat de Moscou. Al mateix temps es convocarien tots els insectes i espècies similars a les portes de la ciutat de Washington. Tenien clar la diferència horaria i el partit de semifinals de la Champions que s'havia de disputar a Barcelona. A les 22:30 hores del dia 23, un cop s'hagi acabat el partit serà l'hora de transmetre la senyal en funció del resultat. Un senyal positiu farà que els dos exercits comencins els moviments. El primer, les paparres agafaran totes les barres de pa de la ciutat i les introduiran en un conducte que comunica la ciutat amb el centre de la Terra, obert fa molts anys per un tal Jules Verne. Mentre que els coneguts com instectes de Washington bategaran les ales tant fort que faràn que la ciutat s'elevi i deixi al descobert el sentit temporal de la Terra.
Si això surt bé, després entraria el factor sorpresa. Encendrien un llumí a la cova, al vértex posterior de la sortida, el punt que rep la primera i última gota de pluja cada vegada que plou. Un cop s'aconsegueixi tot això, la resta serà bufar i fer ampolles. En un temps de 50 dies començaran a nèixer els primers mamuts a les zones més fredes del planeta, mentre que a les capes càlides els dinosaures trencaràn la closca per tornar a poblar el planeta.
Pel que fa a la humanitat, no hi ha cap pla específic, però alguna cosa se'ns acudirà.
En qualsevol cas, el seu objectiu principal era aplicar al planeta una recessió temporal per tal d'invertir l'acció del temps, la qualcosa faria que el planeta canviés en un periode de temps estimat de 4 anys. El pla seria senzill i no els va dur més de 4 mesos tenir-lo ben enllestit i a prova de bombes atòmiques. La successió de fets que havien previst havia de ser meticulosament executada per tal que no quedès marge per l'error.
En primer lloc, s'utilitzaria internet per tal d'ensinistrar tot un exercit milionari mundial de paparres assassines. Aquestes es concentrarien el dia 23 d'abril a les portes de la ciutat de Moscou. Al mateix temps es convocarien tots els insectes i espècies similars a les portes de la ciutat de Washington. Tenien clar la diferència horaria i el partit de semifinals de la Champions que s'havia de disputar a Barcelona. A les 22:30 hores del dia 23, un cop s'hagi acabat el partit serà l'hora de transmetre la senyal en funció del resultat. Un senyal positiu farà que els dos exercits comencins els moviments. El primer, les paparres agafaran totes les barres de pa de la ciutat i les introduiran en un conducte que comunica la ciutat amb el centre de la Terra, obert fa molts anys per un tal Jules Verne. Mentre que els coneguts com instectes de Washington bategaran les ales tant fort que faràn que la ciutat s'elevi i deixi al descobert el sentit temporal de la Terra.
Si això surt bé, després entraria el factor sorpresa. Encendrien un llumí a la cova, al vértex posterior de la sortida, el punt que rep la primera i última gota de pluja cada vegada que plou. Un cop s'aconsegueixi tot això, la resta serà bufar i fer ampolles. En un temps de 50 dies començaran a nèixer els primers mamuts a les zones més fredes del planeta, mentre que a les capes càlides els dinosaures trencaràn la closca per tornar a poblar el planeta.
Pel que fa a la humanitat, no hi ha cap pla específic, però alguna cosa se'ns acudirà.
Tuesday, April 15, 2008
Les estretes relacions
Fins fa poc, la son suposava un perillós parany per la seva vida. Eren joves, però això no és rellevant. El que realment importa per poder comprendre la història és que el seu son era sinònim de dolor. Per què? Ningú ho sabia, tothom coneixia el perill però ningú en coneixia la causa immediata, ni les raons físiques, ni químiques, ni estructurals. Però passava, per desgràcia en els últims 4 anys, s'havia convertit en l'epidèmia més mortífera del planeta, enduent-se una mitjana de 100.000 vides cada dia arreu del món.
Però ja era aigua passada, una crisi com una altra. El fenomen de la superpoblació mundial permetia que cada cret temps una gran epidèmia controlés el creixement dels humans. Ara ja podien dormir tranquils, com si la son fos ara un element reparador com havia estat en el passat, ara la preocupació més gran de la raça era el trasllat definitiu. Tothom tenia bitllets, com si es tractés de la prehistòrica arca de Noé, totes les criatures del planeta volien tenir assegurada la seva franquícia en un altre planeta, tothom desitjava un futur millor que el futur que havien tingut els seus avantpassats.
Quan es va descobrir el planeta era rodó, d'això devia fer prop de 2.000 anys, la constant humana es regia per un principi d'exploració, necessitat inherent de la ment per explicar els fets més trivials i a la vegada més trascendentals. Aquest fet havia derivat en un brot psicòtic generalitzat que havia acabat amb la suposada convencionalitat i harmonia que havien desenvolupat els humans en el 2.000 anys anteriors.
La nit abans d'embarcar el planeta brugia, els més sentimentals ho descriurien després com un plor ofegat per el moviment. Marxaria tothom, o gairebé, els que no es podien permetre l'exili planetari ocuparien un càrrec de vigilants, de preservadors dels orígens, que un moment o altre serien necessaris al nou planeta. En aquell moment ningú hi pensava, però tothom sabia que arribaria un dia en que el seu cos només respondria a l'estímul del retorn. Tot i així, cap dels viatgers es podia considerar contradit o temerós.
El futur que els esperava era una incògnita amagada a 10 anys de viatge, però el sentiment general era que aquest temps serviria per acordar unes noves bases a partir de les quals s'organitzaria la convivència al nou planeta, d'una forma lliure, justa i fraternal.
Il·lusos...
Però ja era aigua passada, una crisi com una altra. El fenomen de la superpoblació mundial permetia que cada cret temps una gran epidèmia controlés el creixement dels humans. Ara ja podien dormir tranquils, com si la son fos ara un element reparador com havia estat en el passat, ara la preocupació més gran de la raça era el trasllat definitiu. Tothom tenia bitllets, com si es tractés de la prehistòrica arca de Noé, totes les criatures del planeta volien tenir assegurada la seva franquícia en un altre planeta, tothom desitjava un futur millor que el futur que havien tingut els seus avantpassats.
Quan es va descobrir el planeta era rodó, d'això devia fer prop de 2.000 anys, la constant humana es regia per un principi d'exploració, necessitat inherent de la ment per explicar els fets més trivials i a la vegada més trascendentals. Aquest fet havia derivat en un brot psicòtic generalitzat que havia acabat amb la suposada convencionalitat i harmonia que havien desenvolupat els humans en el 2.000 anys anteriors.
La nit abans d'embarcar el planeta brugia, els més sentimentals ho descriurien després com un plor ofegat per el moviment. Marxaria tothom, o gairebé, els que no es podien permetre l'exili planetari ocuparien un càrrec de vigilants, de preservadors dels orígens, que un moment o altre serien necessaris al nou planeta. En aquell moment ningú hi pensava, però tothom sabia que arribaria un dia en que el seu cos només respondria a l'estímul del retorn. Tot i així, cap dels viatgers es podia considerar contradit o temerós.
El futur que els esperava era una incògnita amagada a 10 anys de viatge, però el sentiment general era que aquest temps serviria per acordar unes noves bases a partir de les quals s'organitzaria la convivència al nou planeta, d'una forma lliure, justa i fraternal.
Il·lusos...
Subscribe to:
Comments (Atom)
