Oda a un petit passarell

Tot va començar el dia de l'empalmada del 2008, però abans cal anar una mica enrere per després poder lligar caps.

El Jordi era una de les persones més actives i implicades en el teixit associatiu de Banyeres del Penedès, un petit llogaret a la riba de l'AP-7 i Logis Penedès. En Jordi de ben petit ja feia de creu a la moixiganga, ballava a l'esbart amb el petit Baluard, cal dir que en Jordi i en petit Baluard eren molt amics, ells dos i la nena del farmacèutic van crèixer estimant les vinyes i les tradicions ancestrals dels seus avantpassats. En plena pubertat, la seva dèria pels petardas va despertar un Jordi diferent, s'havia fet gran i seria diable, de cassaca i de pell, a partir d'aleshores seria el Pakillu. I a partir d'aquell dia ja es veia a venir que un dia o un altre havia de passar.

Va ser el dia 11 de juliol, a les 16 de la tarda quan al llevar-se en Paku es va adonar que estava dormint en un llit immens, podia cargolar-se cap a l'esquerra fins a 5 vegades sense caure del llít, una tela gegant el cobria. Va caminar fins a poder sortir de sota el llençol. L'habitació s'havia multiplicat per 10 o per 20. Quan va mirar a la vora del llit la distància li va semblar insalvable. Tot i això, en Paku era valent, molt valent, o sigui que es va tirar amb la sort de caure sobre el mitjó de dins la sabata. Quina gana que tenia...

A la cuina ja va tenir prou feina va tenir en esquivar els peus gegants que trepitjaven les rajoles de gres com per fer-se veure entre aquells atacs constants. Així que com que era Festa Major, va decidir que no se la perdria, ja aniria al metge dilluns i demanaria la baixa. Va sortir al carrer que fotia un sol que espategàven les pedres i el carrer era ple de gent amunt i avall. Va còrrer per veure el correfoc, allà hi havia d'haver els seus colegues. Li diria al Tussetes que se'l posès a la butxaca de la camisa i anirien a tajar-se a la plaça.

Ningú es va estranyar en trobar-se un mini-paku demanant auxili. Ja els havia passat moltes altres vegades amb altra gent. Però el que ningú es pensava és que el Paku, mort de set saltava de combinat en combinat com qui canvia de piscina. Va arribar un moment que va perdre la noció del temps i de l'espai, tant d'alcohol l'havia afectat. I més tenint en compte que pesava uns 10 grams i media 5 centímetres.

Tot va succeir molt ràpid, però de cop tots, quan van coincidir a l'acabar l'orquestra picant a la barra, van mirar-se als ulls. Ningú va dir res, però no va fer falta. Tothom va fer rotar la pupil·la 360º per comprovar els gots de tothom.

El Pakillu havia desaparegut.