Les petites remors del mar que arribaven a la casa de la platja van despertar el Manelic que dormia plàcidament sobre l'esquena d'una vaca. La brisa anunciava una tempesta imminent, de les fortes, de les que posen els collons per corbata. En Manelic es va rentar la cara amb suc de pinya per espantar els llamps i va còrrer a avisar tot el poble de la desgràcia que li havia anunciat la brisa. El clima on vivia el Manelic era imprebisible i el contingut de les pluges encara més, tant podia ploure fang, com granotes, com forquilles d'Albacete, per això era tant temudala tempesta.
Al cap de breus instants, tot el poble s'arreplegava a la plaça Major amb crits i plors que feien tèmer el pitjor. El prevere va treure's una llista de la butxaca i va començar a cridar als habitants per ordre alfabètic: Ángela Amigó? Ramon Escuat? Pere Fraga? i així fins l'últim, Manelic Zarzas? Quan va haver entrar tothom el prevere va mirar el cel, era de color negre com el carbó amb taques verdes com els fongs dels iogurts. Es va senyar i va tancar la porta del búnquer.
Estaven dins un búnquer prou espaiós, l'havien construït circular perquè ningú no defequès als racons. De cop van començar a sentir que a la superfície començava la tempesta, els trons es confonien amb el material que queia del cel i que impactava a terra provocant uns cops secs que feien tremolar tota l'estructura. La tempesta va durar ben bé dues hores, quan semblava que ja havia passat van decidir sortir a veure les destrosses que havia provocat, que pels sorolls havíen de ser moltes i molt importants.
Manelic va treure el cap, per sortir es passava llista amb l'ordre invers, i va veure el poble ple de 4X4 de color verd fong repartits per tot el poble. N'hi havia pels carrers, per sobre les teulades i a les esquenes de les vaques, que pasturaven impassibles com si res hagués passat. L'alegria va ser general, hi havia un cotxe per cada habitant i encara els en sobraven uns quants que van decidir regalar als que quedaven vius del poble veí, on una tempesta de destrals havia mermat considerablement la població.
El que no van saber mai va ser que, a l'altra banda del mar, en una petita construcció de pedra, un home dissenyava les tempestes al milímetre. Deia als núvols què havien de xuclar i on havíen de descarregar. Tot i això, Manelic va seguir dormint al llom d'una vaca durant molts i molts anys.
Thursday, February 19, 2009
Thursday, November 27, 2008
Als meus amics.
Sou unes persones impresentables depravades que es juguen als daus el camí que han de seguir les seves vides. No sou tontos, perquè de mica en mica us n'aneu ensortint de tot el que us proposeu.
Sou petits insectes que migreu cap al fred i apareixeu el dia menys pensat a la finestra de casa meva. La visita és grata, però escassa. De seguida empreneu el vol a tocar els collons a un altre quan encara no he tingut temps de correr per agafar el flit i el matamosques per deixar-vos tiessos fotent-vos cops de cap sorollosament contra el vidre de la finestra.
Sou gent spam i gent nospam, que tan aviat m'ompliu el correu amb les guerres indiscriminades contra civils de correu brossa com contesteu a compta gotes els mails que necessiten resposta. Bipolars? Potser algú si i jo ho desconec, però és un comportament especial i característic que us etiqueta irrevocablement com a "amics".
Sou una penya que vomita les coses que li passen pel cap i embruteu amb la vostra merda els carrers transitats del vostre lloc de residència. No teniu mal de consciència i creieu que el que dieu té sentit i ho podeu defensar fins a 50 metres del cementiri, després accepteu que perdeu.
Sou un grup que s'ajunta en comptades ocasions, però que les seves parts estan permanentment unides entre elles. Teniu consciència de grup i això és bo. Valtrus, que deixeu part dels vostres ingressos en vicis i oci, sociables o malversadors?
En definitiva, sou un mirall.
Sou petits insectes que migreu cap al fred i apareixeu el dia menys pensat a la finestra de casa meva. La visita és grata, però escassa. De seguida empreneu el vol a tocar els collons a un altre quan encara no he tingut temps de correr per agafar el flit i el matamosques per deixar-vos tiessos fotent-vos cops de cap sorollosament contra el vidre de la finestra.
Sou gent spam i gent nospam, que tan aviat m'ompliu el correu amb les guerres indiscriminades contra civils de correu brossa com contesteu a compta gotes els mails que necessiten resposta. Bipolars? Potser algú si i jo ho desconec, però és un comportament especial i característic que us etiqueta irrevocablement com a "amics".
Sou una penya que vomita les coses que li passen pel cap i embruteu amb la vostra merda els carrers transitats del vostre lloc de residència. No teniu mal de consciència i creieu que el que dieu té sentit i ho podeu defensar fins a 50 metres del cementiri, després accepteu que perdeu.
Sou un grup que s'ajunta en comptades ocasions, però que les seves parts estan permanentment unides entre elles. Teniu consciència de grup i això és bo. Valtrus, que deixeu part dels vostres ingressos en vicis i oci, sociables o malversadors?
En definitiva, sou un mirall.
Wednesday, September 3, 2008
La veritat de les petites coses
Avui som dia 3 de setembre, per tant, avui és Sant Gregori el Gran, papa (590-604) i doctor de l’Església, abans monjo, patró de la música. Santa Basilissa, vg. I mr.; sant Simeó Estilita el jove (521-597), monjo siríac; sant Sàndal, mr.. Moltes felicitats a tots els Gregoris, Basilisses i Simeons Estilistes. El dia ha estat clar i nítid a bona part del país, menys a les zones on la guerra engriseix el cel amb les cendres del seu foc. Mai les penes havien arribat a cotes tan altes. De fet, quan m'he llevat, ningú s'hagués pensat que aquell dia estria marcat pel destí, com un gat passarell juga a fet i a amagar un cabdell de llana fina de color titani.
A l'hora d'esmorzar, la petita mixeta que tenim a casa, miolava mirant-se el pot de fransfurts. Ja es veia venir quan s'ha penjat del marbre on hi ha algunes fotografies de quan érem petits. Ho havia llegit a Internet, fa uns quants dies: "Prosegur es juga bona part del capital del diari As". Això vol dir que les armes adàmiques s'han entregat, a l'hora acordada.
Potser semblo un snob, potser un radical alarmat que no té por. Rus? Desitjo més aprendre a jugar a nines o a les xanques i ballar com un indi a la pista de ball. Uns bolquers enormes que juguen a pilota amb un nen de menys de tres anys. La pesta negra fa segles que ha quedat enrere, però hi ha comportament de l'espècie que usurpa la realitat intrínseca de l'element de desig obvi en els animals. El petó més gran del món té babes? És clar! i el rinoceront petit que cuida l'avi també en té!
La veritat, i en conclusió, tot és tracta del punt de vista des d'on s'observen les coses. Perdo les ganes de voler veure tots els punts de vista i opto per quedar-me aquest que mai li trec els ulls de sobre. De vegades em marxa el cap.
A l'hora d'esmorzar, la petita mixeta que tenim a casa, miolava mirant-se el pot de fransfurts. Ja es veia venir quan s'ha penjat del marbre on hi ha algunes fotografies de quan érem petits. Ho havia llegit a Internet, fa uns quants dies: "Prosegur es juga bona part del capital del diari As". Això vol dir que les armes adàmiques s'han entregat, a l'hora acordada.
Potser semblo un snob, potser un radical alarmat que no té por. Rus? Desitjo més aprendre a jugar a nines o a les xanques i ballar com un indi a la pista de ball. Uns bolquers enormes que juguen a pilota amb un nen de menys de tres anys. La pesta negra fa segles que ha quedat enrere, però hi ha comportament de l'espècie que usurpa la realitat intrínseca de l'element de desig obvi en els animals. El petó més gran del món té babes? És clar! i el rinoceront petit que cuida l'avi també en té!
La veritat, i en conclusió, tot és tracta del punt de vista des d'on s'observen les coses. Perdo les ganes de voler veure tots els punts de vista i opto per quedar-me aquest que mai li trec els ulls de sobre. De vegades em marxa el cap.
Monday, August 11, 2008
L'esòfag boví que tenia la capacitat de saquejar llibreries de vell.
En Frederic era un bou de molt bona planta, marró terra batuda de mas Bartomeu amb reflexos groc sol hivernal. Banyes fortes, musculatura que feia pensar en un gran futur a l'escorxador. Moltes amigues, res seriós. Pastura il·limitada i menjadora plena els dies de pluja. I un esòfag com pocs, en Fugisser. Esòfag de color carn (com tots), amb diverses vàlvules de regulació i venes i artèries d'alimentació (com tots). Però a part, tenia una característica especial: podia sortir del cos del seu amo (sempre que avisés amb 24 hores d'antelació omplint el formulari 23D de la regulació d'esòfags mòbils del Departament d'Anatomía del Consell Mundial Boví).
No seria res estrany tenir un esòfag mòbil, seria quelcom tant vulgar com tenir dues o quatre cames. Però en Fugisser era diferent, tenia un amor i no era cap al Frederic concretament, sinó cap als llibres. Somiava amb llibreries, biblioteques i contenidors de color blau. En Frederic ho sabia tot i es moria de pena per no poder ajudar al seu esòfag. Així que després de parlar-ho amb moltes de les vaques i els bous més simpàtics, van decidir regalar un bitllet de rodalies al Fugisser per anar a Barcelona a veure llibres, 50 euros i un sac (per facilitar-li el transport). No es pot descriure l'alegria del Fugisser al veure el regal que li havien preparat tots els de l'estable, fins i tot se li va escapar alguna llàgrima més fugissera que ell mateix.
Sense gaire preparatius més que el sac i el bitllet de 50 i de tren, en Fugisser va anar cap a l'estació. A l'arribar a Barcelona va anar directe a totes i cadascuna de les llibreries de vell de la ciutat. A totes ordenava empaquetar tot l'estoc i enviar-lo a la granja. Els llibreters no li feien cas, però va ser fàcils convèncer-los. Només va caldre mostrar la seva naturalesa, una pistola que havia robat al capde guàrida de les vaques i un crit agut. Automàticament, els llibreters obeien sense fer més preguntes. Un cop havia passat per tota la ciutat va carregar 10 llibres al sac per poder llegir pel viatge i va anar directament a l'estació a buscar el tren de tornada.
Ara deu fer un parell d'anys que van enviar els 345 enviaments a la granja procedents de totes les llibreries de vell de Barcelona. Seu a l'ombra d'un garrofer els dies que fa sol amb un clàssic, llegeix una obra de teatre els dies que plou i assajos quan fa fred i s'està a la vora del foc. Una vida plàcida, una vasta cultura i uns companys tant bons com en Frederic han convertit en Fugisser en l'esòfag més feliç del món.
No seria res estrany tenir un esòfag mòbil, seria quelcom tant vulgar com tenir dues o quatre cames. Però en Fugisser era diferent, tenia un amor i no era cap al Frederic concretament, sinó cap als llibres. Somiava amb llibreries, biblioteques i contenidors de color blau. En Frederic ho sabia tot i es moria de pena per no poder ajudar al seu esòfag. Així que després de parlar-ho amb moltes de les vaques i els bous més simpàtics, van decidir regalar un bitllet de rodalies al Fugisser per anar a Barcelona a veure llibres, 50 euros i un sac (per facilitar-li el transport). No es pot descriure l'alegria del Fugisser al veure el regal que li havien preparat tots els de l'estable, fins i tot se li va escapar alguna llàgrima més fugissera que ell mateix.
Sense gaire preparatius més que el sac i el bitllet de 50 i de tren, en Fugisser va anar cap a l'estació. A l'arribar a Barcelona va anar directe a totes i cadascuna de les llibreries de vell de la ciutat. A totes ordenava empaquetar tot l'estoc i enviar-lo a la granja. Els llibreters no li feien cas, però va ser fàcils convèncer-los. Només va caldre mostrar la seva naturalesa, una pistola que havia robat al capde guàrida de les vaques i un crit agut. Automàticament, els llibreters obeien sense fer més preguntes. Un cop havia passat per tota la ciutat va carregar 10 llibres al sac per poder llegir pel viatge i va anar directament a l'estació a buscar el tren de tornada.
Ara deu fer un parell d'anys que van enviar els 345 enviaments a la granja procedents de totes les llibreries de vell de Barcelona. Seu a l'ombra d'un garrofer els dies que fa sol amb un clàssic, llegeix una obra de teatre els dies que plou i assajos quan fa fred i s'està a la vora del foc. Una vida plàcida, una vasta cultura i uns companys tant bons com en Frederic han convertit en Fugisser en l'esòfag més feliç del món.
Friday, July 11, 2008
Oda a un petit passarell
Tot va començar el dia de l'empalmada del 2008, però abans cal anar una mica enrere per després poder lligar caps.
El Jordi era una de les persones més actives i implicades en el teixit associatiu de Banyeres del Penedès, un petit llogaret a la riba de l'AP-7 i Logis Penedès. En Jordi de ben petit ja feia de creu a la moixiganga, ballava a l'esbart amb el petit Baluard, cal dir que en Jordi i en petit Baluard eren molt amics, ells dos i la nena del farmacèutic van crèixer estimant les vinyes i les tradicions ancestrals dels seus avantpassats. En plena pubertat, la seva dèria pels petardas va despertar un Jordi diferent, s'havia fet gran i seria diable, de cassaca i de pell, a partir d'aleshores seria el Pakillu. I a partir d'aquell dia ja es veia a venir que un dia o un altre havia de passar.
Va ser el dia 11 de juliol, a les 16 de la tarda quan al llevar-se en Paku es va adonar que estava dormint en un llit immens, podia cargolar-se cap a l'esquerra fins a 5 vegades sense caure del llít, una tela gegant el cobria. Va caminar fins a poder sortir de sota el llençol. L'habitació s'havia multiplicat per 10 o per 20. Quan va mirar a la vora del llit la distància li va semblar insalvable. Tot i això, en Paku era valent, molt valent, o sigui que es va tirar amb la sort de caure sobre el mitjó de dins la sabata. Quina gana que tenia...
A la cuina ja va tenir prou feina va tenir en esquivar els peus gegants que trepitjaven les rajoles de gres com per fer-se veure entre aquells atacs constants. Així que com que era Festa Major, va decidir que no se la perdria, ja aniria al metge dilluns i demanaria la baixa. Va sortir al carrer que fotia un sol que espategàven les pedres i el carrer era ple de gent amunt i avall. Va còrrer per veure el correfoc, allà hi havia d'haver els seus colegues. Li diria al Tussetes que se'l posès a la butxaca de la camisa i anirien a tajar-se a la plaça.
Ningú es va estranyar en trobar-se un mini-paku demanant auxili. Ja els havia passat moltes altres vegades amb altra gent. Però el que ningú es pensava és que el Paku, mort de set saltava de combinat en combinat com qui canvia de piscina. Va arribar un moment que va perdre la noció del temps i de l'espai, tant d'alcohol l'havia afectat. I més tenint en compte que pesava uns 10 grams i media 5 centímetres.
Tot va succeir molt ràpid, però de cop tots, quan van coincidir a l'acabar l'orquestra picant a la barra, van mirar-se als ulls. Ningú va dir res, però no va fer falta. Tothom va fer rotar la pupil·la 360º per comprovar els gots de tothom.
El Pakillu havia desaparegut.
El Jordi era una de les persones més actives i implicades en el teixit associatiu de Banyeres del Penedès, un petit llogaret a la riba de l'AP-7 i Logis Penedès. En Jordi de ben petit ja feia de creu a la moixiganga, ballava a l'esbart amb el petit Baluard, cal dir que en Jordi i en petit Baluard eren molt amics, ells dos i la nena del farmacèutic van crèixer estimant les vinyes i les tradicions ancestrals dels seus avantpassats. En plena pubertat, la seva dèria pels petardas va despertar un Jordi diferent, s'havia fet gran i seria diable, de cassaca i de pell, a partir d'aleshores seria el Pakillu. I a partir d'aquell dia ja es veia a venir que un dia o un altre havia de passar.
Va ser el dia 11 de juliol, a les 16 de la tarda quan al llevar-se en Paku es va adonar que estava dormint en un llit immens, podia cargolar-se cap a l'esquerra fins a 5 vegades sense caure del llít, una tela gegant el cobria. Va caminar fins a poder sortir de sota el llençol. L'habitació s'havia multiplicat per 10 o per 20. Quan va mirar a la vora del llit la distància li va semblar insalvable. Tot i això, en Paku era valent, molt valent, o sigui que es va tirar amb la sort de caure sobre el mitjó de dins la sabata. Quina gana que tenia...
A la cuina ja va tenir prou feina va tenir en esquivar els peus gegants que trepitjaven les rajoles de gres com per fer-se veure entre aquells atacs constants. Així que com que era Festa Major, va decidir que no se la perdria, ja aniria al metge dilluns i demanaria la baixa. Va sortir al carrer que fotia un sol que espategàven les pedres i el carrer era ple de gent amunt i avall. Va còrrer per veure el correfoc, allà hi havia d'haver els seus colegues. Li diria al Tussetes que se'l posès a la butxaca de la camisa i anirien a tajar-se a la plaça.
Ningú es va estranyar en trobar-se un mini-paku demanant auxili. Ja els havia passat moltes altres vegades amb altra gent. Però el que ningú es pensava és que el Paku, mort de set saltava de combinat en combinat com qui canvia de piscina. Va arribar un moment que va perdre la noció del temps i de l'espai, tant d'alcohol l'havia afectat. I més tenint en compte que pesava uns 10 grams i media 5 centímetres.
Tot va succeir molt ràpid, però de cop tots, quan van coincidir a l'acabar l'orquestra picant a la barra, van mirar-se als ulls. Ningú va dir res, però no va fer falta. Tothom va fer rotar la pupil·la 360º per comprovar els gots de tothom.
El Pakillu havia desaparegut.
Monday, June 23, 2008
Una setmana meteòrica en un petit planeta d'Andròmeda.
Quan el petit Berenguer va obrir els ulls va sentir bufar el vent com mai havia fet, va ser una revelació inesperada; després d'anys vagant per les galàxies en forma d'ànima gasosa per fi havia recuperat un cos. Acabava de nèixer, tot i això els seus processos cognitius seguien tant actius com feia 134 anys. Després d'haver passat per ser un goril·la del cor d'Àfrica, un cavaller mediocre de l'Edat Mitjana, una dama adultera enjoiada de la Il·lustració i el gos sarnós de Pla de Manlleu, avui es convertia en una petita cria d'una espècie molt evolucionada que vivia en dos cometes que provenien d'una explosió 967 anys llum a la dreta.
L'infantesa del Berenguer va ser fàcil, al cometa no hi havia gaires distraccions, tret d'un petit gronxador de color fucsia. Cal dir que la pell del jove Berenguer era taronja, com tota la seva família, els Oranxs. Al cometa hi havia dues famílies més, els Frepats i els Còtols, cadascú amb el seu gronxador i del seu color particular: verd i blau. Curiosament, les altres dues famílies també tenien una cria acabada de nèixer i que jugaven amb el petit Berenguer Oranx, eren la Flaminga Frepat i el nyicris ensopit Còdol Còtols.
De seguida el petit Berenguer sentia odi per les altres cries perquè eren verds i blaus. I ben aviat va començar a preparar l'atac. Si havia nascut el dilluns, el dimarts s'havia gronxat amb les altres cries i dimecres ja planejava l'ofensiva. Havia d'esquivar tres famílies, la seva seria fàcil, els diria que miressin al cel (es passaven hores i hores mirant la foscor absoluta). A la família Frepat els va dur un potet de mel de granotes (les granotes fan una mel exquisida). Als Còtols els portaria un mausuleu en miniatura amb els noms dels seus avantpassats (objectiu pesat però factible). Un cop les famílies distretes ell agafaria les cries i les llençaria al forat negre que servia d'abocador interestelar.
Dijous, dia d'acció. Tot va anar com una seda.
Divendres. Les famílies se'n van adonar. Va ser jutjat. Tenia por.
Dissabte. Sentència. La veu del jutge era trepidant: "El petit Berenguer Oranx haurà d'excercir de cria de les tres famílies. Cada dia serà d'un color i tindrà un cognom diferent, a més, està obligat a gronxar-se durant tot el dia fins la sacietat". La reacció, esperada.
L'endemà el petit Berenguer aterrava a la Terra amb la nau que havia robat. Ara és lliure, però és tricolor.
L'infantesa del Berenguer va ser fàcil, al cometa no hi havia gaires distraccions, tret d'un petit gronxador de color fucsia. Cal dir que la pell del jove Berenguer era taronja, com tota la seva família, els Oranxs. Al cometa hi havia dues famílies més, els Frepats i els Còtols, cadascú amb el seu gronxador i del seu color particular: verd i blau. Curiosament, les altres dues famílies també tenien una cria acabada de nèixer i que jugaven amb el petit Berenguer Oranx, eren la Flaminga Frepat i el nyicris ensopit Còdol Còtols.
De seguida el petit Berenguer sentia odi per les altres cries perquè eren verds i blaus. I ben aviat va començar a preparar l'atac. Si havia nascut el dilluns, el dimarts s'havia gronxat amb les altres cries i dimecres ja planejava l'ofensiva. Havia d'esquivar tres famílies, la seva seria fàcil, els diria que miressin al cel (es passaven hores i hores mirant la foscor absoluta). A la família Frepat els va dur un potet de mel de granotes (les granotes fan una mel exquisida). Als Còtols els portaria un mausuleu en miniatura amb els noms dels seus avantpassats (objectiu pesat però factible). Un cop les famílies distretes ell agafaria les cries i les llençaria al forat negre que servia d'abocador interestelar.
Dijous, dia d'acció. Tot va anar com una seda.
Divendres. Les famílies se'n van adonar. Va ser jutjat. Tenia por.
Dissabte. Sentència. La veu del jutge era trepidant: "El petit Berenguer Oranx haurà d'excercir de cria de les tres famílies. Cada dia serà d'un color i tindrà un cognom diferent, a més, està obligat a gronxar-se durant tot el dia fins la sacietat". La reacció, esperada.
L'endemà el petit Berenguer aterrava a la Terra amb la nau que havia robat. Ara és lliure, però és tricolor.
Wednesday, June 11, 2008
La vida entre els Déus.
L'esperança em confón en una dualitat marcada, d'una banda governa la beguda d'alta graduació, de l'altra Phillip Morris. Això no em preocuparia si la fi del món arribés avui tal i com pronostica la meva profecia, però no és del tot fiable, em ballen unes quantes variables que poden ser el detonant remot d'una erupció vulcànica a illes del Pacífic com Hawaii. Per tant, no podem parlar d'esperança quan està condicionada per dos factors negatius, així doncs, d'ara endavant ens referirem aquest concepte com a "desesperança".
Tot era normal fins fa poques hores, disfrutava d'un son profund i melodiós que em transportava en un núvol cap a la parcel·la que regento a l'Olimp quan a punt d'entrar al regne dels Déus, Hermes se m'aparegué per avisar-me que els llogaters que tenia a la meva parcel·la havien allotjat tots els Déus que s'havien quedat sense casa per culpa de la pujada dels aranzels que cobrava mensualment el barbut de Zeus.
Així doncs, quan vaig arribar amb el meu núvol cósmic, vaig trobar-me la casa plena d'Ares, Afrodites, Dianes, Apol·los i Razzmatassos entre molts altres semi-déus com el mimat d'Hércules o l'oblidat Ronaldinho. El crit que vaig fer va ressonar dins la meva caixa toràcica i més enllà de la Xina celestial. Es van espantar, obviament que es van espantar, sabien que alguna cosa no havien fet correctament i vaig complir la meva amanaça: "A Zeus aneu".
Quan el barbes va haver sentit tota la meva història desenfrenà la seva ira retinguda durant milers i milers d'anys. "Qui la fa, la paga" va dir-me. "I qui la rep, la cobra" vaig respondre-li picant-li l'ullet. Així doncs, ara sóc ric: tinc una parcel·la millor que la d'abans (al costat mateix de Ca l'Urà i davant de Cal Posidó), tinc poders que mai havia tingut cap Déu i sóc capaç de fer certificats de baixa per maternitat sense haver de passar per un embaràs.
Més informació: carrer dels Titans, número 23. 98453 L'Olimp (EL CEL)
Tot era normal fins fa poques hores, disfrutava d'un son profund i melodiós que em transportava en un núvol cap a la parcel·la que regento a l'Olimp quan a punt d'entrar al regne dels Déus, Hermes se m'aparegué per avisar-me que els llogaters que tenia a la meva parcel·la havien allotjat tots els Déus que s'havien quedat sense casa per culpa de la pujada dels aranzels que cobrava mensualment el barbut de Zeus.
Així doncs, quan vaig arribar amb el meu núvol cósmic, vaig trobar-me la casa plena d'Ares, Afrodites, Dianes, Apol·los i Razzmatassos entre molts altres semi-déus com el mimat d'Hércules o l'oblidat Ronaldinho. El crit que vaig fer va ressonar dins la meva caixa toràcica i més enllà de la Xina celestial. Es van espantar, obviament que es van espantar, sabien que alguna cosa no havien fet correctament i vaig complir la meva amanaça: "A Zeus aneu".
Quan el barbes va haver sentit tota la meva història desenfrenà la seva ira retinguda durant milers i milers d'anys. "Qui la fa, la paga" va dir-me. "I qui la rep, la cobra" vaig respondre-li picant-li l'ullet. Així doncs, ara sóc ric: tinc una parcel·la millor que la d'abans (al costat mateix de Ca l'Urà i davant de Cal Posidó), tinc poders que mai havia tingut cap Déu i sóc capaç de fer certificats de baixa per maternitat sense haver de passar per un embaràs.
Més informació: carrer dels Titans, número 23. 98453 L'Olimp (EL CEL)
Subscribe to:
Comments (Atom)
