Ha estat una de les notícies més esperades de la temporada de primavera, un any més, a l'oceà Índic s'han acomplert totes les espectatives. Tot va començar el passat dia 23 d'abril quan es va submergir una tina al fons de l'oceà plena de líquid viscós, molt semblant al petroli, però de color blau cel i textura suau i sense grumolls. Els cetacis de la zona, i tots els peixos, petxines, ostres i clotxes van despertar-se. L'estat d'alerta era evident.
Un cop tots els habitants de l'oceà van estar avisats, això significa uns dos o tres dies (S'ha de tenir en compte que la xarxa marina té alguns problemes en la recepció de llenguatges formals). No obstant, un cop tots assabentats es van reunir sota la roca foradada del fons del mar, a unes 50 milles de la costa, a 35 de la tina que s'havia submergit tres dies abans.
L'atac va ser ràpid i precís. Els peixos van encarar la tina per la cara nord, els cetacis per la cara sud i els mol·luscs i els cefal·lòpodes es van repartir les cares est i oest. La nit il·luminava el mar i la visió era bona. De cop però, va aparèixer la nit davant de cadascuna de les cares de la tina, portava un vestit d'ella de color negre, molt fosc. Tot i aquesta sorpresa els marins no van frenar i un cop el més ràpid va tocar la nit una explosió de color groc va emanar de cadascuna de les nits i dels seu vestit, molt fosc.
L'explosió va arribar tant lluny que es feu de dia al Mediterràni, gràcies al túnel que amb molt d'esforç havien construït els cargols de mar. Un cop la nit estava despullada tot havia de ser més fàcil, van obrir la tina, una petita rajada portava claus allen de totes les mides, això va fer que la feina fos infinitament més fàcil. El líquid viscós de color blau cel es va escampar per tot el mar de forma espectacular. És per això que des d'aquell dia, ara deu fer mig més, el mar Mediterràni téuna textura més viscosa. No és degut a l'acció del turisme, sinó a l'atac que patí la nit per part de tota la demografia marina.
En conclusió, culpa del túnel construit pels cargols de mar.
Wednesday, April 30, 2008
Monday, April 21, 2008
L'estoc de mitjons cau en picat a la fàbirca de xocolotines
Fins fa poc més d'un any en Moises havia tancat la barraca, el negoci no funcionava, la globalització havia fet minvar les comandes, per primera vegada en 240 anys d'història havien aturat els visenfins un dimecres, la situació havia arribat al límit. La Dolça Punta, conegudíssima per les seves xocolatines en forma de mitjó i pels seus mitjons en forma de xocolatina havia tancat. El seu propietari, Mosies el del Nilo, un home gran, gros, llargarut i inhumanament amable va tancar la porta amb un deix entre el menyspreu i el plor que provoca la ceba.
Quan va girar-se va veure que el Sol apretava fort, tant, que de cop va notar com alguna cosa humida i freda li resseguia la columna vertebral. Va tornar-se a encarar amb la porta de la fàbrica i no hi va veure res. Ara notava que el Sol li escalfava el clatell com si d'un bufador es tractés. Va girar-se de nou i va tornar a nota la mateixa llengüa freda i huminda que li tornava a resseguir la columna vertebral de dalt a baix. No es va girar més, la sensació de la llengua era més plaent que la cremor del Sol. Després d'esperar mig minut, per ell va ser una hora sencera, va començar a caminar cap endavant, seguia notant la humitat, però la por li impedia cap moviment que no fos la fugida.
Va arribar a la plaça major sense aire, esbufegava de cansament, i encara sentia allò que li ressguia l'esquena, amunt i avall. Va seguir caminant fins a casa. Com més s'apropava més lent anava i no era per efecte del cansament, però encara no podia dir perquè era. Els deu últims metres van ser els més durs, però al arribar a la porta de casa es va aturar. Hi havia una nota enganxada al pom i un pom enganxada a l'altre pom. La va llegir, va seure al pedrís i va tornar a sentir com una llengua freda i humida li resseguia la columna vertebral, de dalt a baix.
Wednesday, April 16, 2008
Viatge al passat
Des de no fa gaire temps, segurament fa menys del que molts es pensen, en una petita cova del contaminat Baix Llobregat un grup de persones que tramaven en secret un pla per reconvertir el planeta en un món apte per l'existència d'especies com mamuts i dinosaures. Es reunien cada dilluns i cada dimarts, a les 7 de la tarda hora nova aprofitant que encara s'hi veia i que no havien de saltar-se hores de feina. Abans de canviar l'hora hagués sigut impossible, perquè a la cova no si haguessin vist a no ser que haguessin fet foc, però aleshores no tindrien excusa per justificar la pudor de fum que farien.
En qualsevol cas, el seu objectiu principal era aplicar al planeta una recessió temporal per tal d'invertir l'acció del temps, la qualcosa faria que el planeta canviés en un periode de temps estimat de 4 anys. El pla seria senzill i no els va dur més de 4 mesos tenir-lo ben enllestit i a prova de bombes atòmiques. La successió de fets que havien previst havia de ser meticulosament executada per tal que no quedès marge per l'error.
En primer lloc, s'utilitzaria internet per tal d'ensinistrar tot un exercit milionari mundial de paparres assassines. Aquestes es concentrarien el dia 23 d'abril a les portes de la ciutat de Moscou. Al mateix temps es convocarien tots els insectes i espècies similars a les portes de la ciutat de Washington. Tenien clar la diferència horaria i el partit de semifinals de la Champions que s'havia de disputar a Barcelona. A les 22:30 hores del dia 23, un cop s'hagi acabat el partit serà l'hora de transmetre la senyal en funció del resultat. Un senyal positiu farà que els dos exercits comencins els moviments. El primer, les paparres agafaran totes les barres de pa de la ciutat i les introduiran en un conducte que comunica la ciutat amb el centre de la Terra, obert fa molts anys per un tal Jules Verne. Mentre que els coneguts com instectes de Washington bategaran les ales tant fort que faràn que la ciutat s'elevi i deixi al descobert el sentit temporal de la Terra.
Si això surt bé, després entraria el factor sorpresa. Encendrien un llumí a la cova, al vértex posterior de la sortida, el punt que rep la primera i última gota de pluja cada vegada que plou. Un cop s'aconsegueixi tot això, la resta serà bufar i fer ampolles. En un temps de 50 dies començaran a nèixer els primers mamuts a les zones més fredes del planeta, mentre que a les capes càlides els dinosaures trencaràn la closca per tornar a poblar el planeta.
Pel que fa a la humanitat, no hi ha cap pla específic, però alguna cosa se'ns acudirà.
En qualsevol cas, el seu objectiu principal era aplicar al planeta una recessió temporal per tal d'invertir l'acció del temps, la qualcosa faria que el planeta canviés en un periode de temps estimat de 4 anys. El pla seria senzill i no els va dur més de 4 mesos tenir-lo ben enllestit i a prova de bombes atòmiques. La successió de fets que havien previst havia de ser meticulosament executada per tal que no quedès marge per l'error.
En primer lloc, s'utilitzaria internet per tal d'ensinistrar tot un exercit milionari mundial de paparres assassines. Aquestes es concentrarien el dia 23 d'abril a les portes de la ciutat de Moscou. Al mateix temps es convocarien tots els insectes i espècies similars a les portes de la ciutat de Washington. Tenien clar la diferència horaria i el partit de semifinals de la Champions que s'havia de disputar a Barcelona. A les 22:30 hores del dia 23, un cop s'hagi acabat el partit serà l'hora de transmetre la senyal en funció del resultat. Un senyal positiu farà que els dos exercits comencins els moviments. El primer, les paparres agafaran totes les barres de pa de la ciutat i les introduiran en un conducte que comunica la ciutat amb el centre de la Terra, obert fa molts anys per un tal Jules Verne. Mentre que els coneguts com instectes de Washington bategaran les ales tant fort que faràn que la ciutat s'elevi i deixi al descobert el sentit temporal de la Terra.
Si això surt bé, després entraria el factor sorpresa. Encendrien un llumí a la cova, al vértex posterior de la sortida, el punt que rep la primera i última gota de pluja cada vegada que plou. Un cop s'aconsegueixi tot això, la resta serà bufar i fer ampolles. En un temps de 50 dies començaran a nèixer els primers mamuts a les zones més fredes del planeta, mentre que a les capes càlides els dinosaures trencaràn la closca per tornar a poblar el planeta.
Pel que fa a la humanitat, no hi ha cap pla específic, però alguna cosa se'ns acudirà.
Tuesday, April 15, 2008
Les estretes relacions
Fins fa poc, la son suposava un perillós parany per la seva vida. Eren joves, però això no és rellevant. El que realment importa per poder comprendre la història és que el seu son era sinònim de dolor. Per què? Ningú ho sabia, tothom coneixia el perill però ningú en coneixia la causa immediata, ni les raons físiques, ni químiques, ni estructurals. Però passava, per desgràcia en els últims 4 anys, s'havia convertit en l'epidèmia més mortífera del planeta, enduent-se una mitjana de 100.000 vides cada dia arreu del món.
Però ja era aigua passada, una crisi com una altra. El fenomen de la superpoblació mundial permetia que cada cret temps una gran epidèmia controlés el creixement dels humans. Ara ja podien dormir tranquils, com si la son fos ara un element reparador com havia estat en el passat, ara la preocupació més gran de la raça era el trasllat definitiu. Tothom tenia bitllets, com si es tractés de la prehistòrica arca de Noé, totes les criatures del planeta volien tenir assegurada la seva franquícia en un altre planeta, tothom desitjava un futur millor que el futur que havien tingut els seus avantpassats.
Quan es va descobrir el planeta era rodó, d'això devia fer prop de 2.000 anys, la constant humana es regia per un principi d'exploració, necessitat inherent de la ment per explicar els fets més trivials i a la vegada més trascendentals. Aquest fet havia derivat en un brot psicòtic generalitzat que havia acabat amb la suposada convencionalitat i harmonia que havien desenvolupat els humans en el 2.000 anys anteriors.
La nit abans d'embarcar el planeta brugia, els més sentimentals ho descriurien després com un plor ofegat per el moviment. Marxaria tothom, o gairebé, els que no es podien permetre l'exili planetari ocuparien un càrrec de vigilants, de preservadors dels orígens, que un moment o altre serien necessaris al nou planeta. En aquell moment ningú hi pensava, però tothom sabia que arribaria un dia en que el seu cos només respondria a l'estímul del retorn. Tot i així, cap dels viatgers es podia considerar contradit o temerós.
El futur que els esperava era una incògnita amagada a 10 anys de viatge, però el sentiment general era que aquest temps serviria per acordar unes noves bases a partir de les quals s'organitzaria la convivència al nou planeta, d'una forma lliure, justa i fraternal.
Il·lusos...
Però ja era aigua passada, una crisi com una altra. El fenomen de la superpoblació mundial permetia que cada cret temps una gran epidèmia controlés el creixement dels humans. Ara ja podien dormir tranquils, com si la son fos ara un element reparador com havia estat en el passat, ara la preocupació més gran de la raça era el trasllat definitiu. Tothom tenia bitllets, com si es tractés de la prehistòrica arca de Noé, totes les criatures del planeta volien tenir assegurada la seva franquícia en un altre planeta, tothom desitjava un futur millor que el futur que havien tingut els seus avantpassats.
Quan es va descobrir el planeta era rodó, d'això devia fer prop de 2.000 anys, la constant humana es regia per un principi d'exploració, necessitat inherent de la ment per explicar els fets més trivials i a la vegada més trascendentals. Aquest fet havia derivat en un brot psicòtic generalitzat que havia acabat amb la suposada convencionalitat i harmonia que havien desenvolupat els humans en el 2.000 anys anteriors.
La nit abans d'embarcar el planeta brugia, els més sentimentals ho descriurien després com un plor ofegat per el moviment. Marxaria tothom, o gairebé, els que no es podien permetre l'exili planetari ocuparien un càrrec de vigilants, de preservadors dels orígens, que un moment o altre serien necessaris al nou planeta. En aquell moment ningú hi pensava, però tothom sabia que arribaria un dia en que el seu cos només respondria a l'estímul del retorn. Tot i així, cap dels viatgers es podia considerar contradit o temerós.
El futur que els esperava era una incògnita amagada a 10 anys de viatge, però el sentiment general era que aquest temps serviria per acordar unes noves bases a partir de les quals s'organitzaria la convivència al nou planeta, d'una forma lliure, justa i fraternal.
Il·lusos...
Subscribe to:
Comments (Atom)
