Tot va començar el dilluns, quan a les 19:35 de la tarda vaig encendre'm l'últim cigarret, ho sé perquè encara tenia temps per anar a l'estanc a comprar-ne. Quan vaig haver fumat, em vaig posar la jaqueta, encara plovia. Eren les 19:55 al meu móvil, la pluja havia augmentat sobtadament, semblava que els déus s'haguessin posat d'acord per a perseguir la meva cobdícia remota que no havia agafat des de feia un any del primer calaix de l'escriptori.
Vaig entrar xop a l'estanc, l'home, d'uns 40 any i bigoti mal retallat em va atendre tant simpàtic com sempre. Res feia sospitar el desenllaç d'aquella compra. Vaig pagar amb un bitllet de 20 que havia tret aquell mateix matí del caixer de sota casa. L'home se'l va mirar del dret i del revés com si busquès l'evidència de la falsedat, la marca de la fotocopiadora o la manca dels filets flourescents. Finalment, després de pensar-s'ho el va partir en dos troços.
- Fill de puta! - vaig cridar esberat.
- No et moguis - em va dir sense immutar-se. Es va dirigir a la porta i va acabar de tancar la persiana.
Jo estava en estat de xoc, no sabia què fer ni què dir. Vaig intentar recuperar el pols i la respiració, però durant aquells segon l'home ho va aprofitar per injectar-me una agulla a la cuixa dreta. Després tot es va esvair.
M'he despertat aquest matí a la cinta transportadora d'una cadena de muntatge d'alguna cosa semblant a peces per ordinadors, xips o alguna cosa similar. He mirat al meu voltant i no hi havia ningú, simplement un cartell lluminós de color fucsia que indicava la sortida. M'he aixecat, em feien mal tots els músculs i tots els ossos del cos. A les butxaques hi duia un paquet de camel, un bitllet de 20 i una nota escrita a mà amb una cal·ligrafia barroca.
"Tots els gats somien peix" firmat "l'estanquer".
Friday, May 30, 2008
Tuesday, May 20, 2008
Efemèride incomprensible de la vida i obra d'un petit pasarell.
Dia 20 de maig de 2008, "night" de "nacht" de "noite" de nit estrellada un home amb la camisa desbotonada fins al melic camina desestressat per una iluminada via Londinenca, s'atura i s'asseu en un banc. Un elefant vestit amb l'equipació oficial del Fulham s'acosta amb pas de gegant i com si es tractès d'un Pantocràtor creua les cames i alça la mà mostrant el palmell i tot estirant dos dits al cel diu: "Jau."
La conversa no va durar gaire, la capacitat de l'orador elefantí era molt reduïda ja que no havia assistit a les classes que impartia un tal Cicerò cada divendres a Times Square. L'home, decebut, l'engegà a la merda de males maneres, tot brandant una escombra. Però no sabia que l'escombra era la senyal que esperaven tots els animals de Hyde Park per sortir i atacar a qui tingui l'eina. Així doncs, l'elefant es va enretirar i de la foscor apareixeren 132 animals d'espècies ben diverses: va sortir el lleó, l'hipopòtam, la jirafa, el camell, la llama i tot tipus d'aus i insectes. L'atac fou brutal.
No va recuperar el coneixement fins al cap d'una estona, quan al despertar-se va veure que estava completament despullat, sol. Sol? Va mirar al voltant. Sol. Al mateix moment va començar a sentir una veu molt fina que venia de sota el seu peu. Sol? Va aixecar el peu i va descobrir un petit ocellet que piolava descaradament sota l'ull de poll del dit petit del peu esquerre. A l'agafar-lo aquest va sortir volant, com si li indiquès un camí. L'home es va aixecar i va començar a caminar.
Passada una estona, el petit passarell es va aturar davant de l'estadi de futbol de Wembley. Va acostar-se a l'orella de l'home i li digué en veu clara i concisa, com si es tractés d'unàngel baixat del cel: "Aquest és el lloc més venerat del cel i de la terra. Aquí, exactament aquí, fa 16 anys va tenir lloc un fet extraordinari. S'estava jugant un partit molt important i anaven empatats, el meu pare va aprofitar una falta per llançar-se cap a la pilota i picar les costures, això va fer que l'esfèric rebentés i entrés directe a la porteria dels blancs. Els tronges es van tornar bojos d'alegria, però el meu pare ja no va a tornar a emprendre el vol. Tu, en un dia com avui has estat escollit per la veu d'Hermes i estàs destinat a venir cada dia 20 de maig de la teva vida a cridar: Goooooooooooooooooooooooool d'un petit passarell!!!!!!!"
L'home va assentir.
La conversa no va durar gaire, la capacitat de l'orador elefantí era molt reduïda ja que no havia assistit a les classes que impartia un tal Cicerò cada divendres a Times Square. L'home, decebut, l'engegà a la merda de males maneres, tot brandant una escombra. Però no sabia que l'escombra era la senyal que esperaven tots els animals de Hyde Park per sortir i atacar a qui tingui l'eina. Així doncs, l'elefant es va enretirar i de la foscor apareixeren 132 animals d'espècies ben diverses: va sortir el lleó, l'hipopòtam, la jirafa, el camell, la llama i tot tipus d'aus i insectes. L'atac fou brutal.
No va recuperar el coneixement fins al cap d'una estona, quan al despertar-se va veure que estava completament despullat, sol. Sol? Va mirar al voltant. Sol. Al mateix moment va començar a sentir una veu molt fina que venia de sota el seu peu. Sol? Va aixecar el peu i va descobrir un petit ocellet que piolava descaradament sota l'ull de poll del dit petit del peu esquerre. A l'agafar-lo aquest va sortir volant, com si li indiquès un camí. L'home es va aixecar i va començar a caminar.
Passada una estona, el petit passarell es va aturar davant de l'estadi de futbol de Wembley. Va acostar-se a l'orella de l'home i li digué en veu clara i concisa, com si es tractés d'unàngel baixat del cel: "Aquest és el lloc més venerat del cel i de la terra. Aquí, exactament aquí, fa 16 anys va tenir lloc un fet extraordinari. S'estava jugant un partit molt important i anaven empatats, el meu pare va aprofitar una falta per llançar-se cap a la pilota i picar les costures, això va fer que l'esfèric rebentés i entrés directe a la porteria dels blancs. Els tronges es van tornar bojos d'alegria, però el meu pare ja no va a tornar a emprendre el vol. Tu, en un dia com avui has estat escollit per la veu d'Hermes i estàs destinat a venir cada dia 20 de maig de la teva vida a cridar: Goooooooooooooooooooooooool d'un petit passarell!!!!!!!"
L'home va assentir.
Thursday, May 8, 2008
Qui discuteix amb un elefant té les de perdre.
Quan es va fer de nit va sortir de casa, el carrer estava tant ple de gent com buit de persones. Un cop l'aire impur i putrefacte del seu petit i reduït món li havia netejat les espatlles va començar a caminar. On? Ni ell mateix ho sabia, però caminava, això és el que li havia recomanat el doctor, un home pelut a més no poder del qual desconfiava més que de qualsevol altra espècie, però li feia cas, a contracor.
Va parar al cap de dues hores. Suat, xop, xup, brut, fosc, sol, calc d'animal refregat en un bassal de fang. Els bancs del parc brillaven amb els nous llums que havien instal·lat feia unes setmanes per evitar les concentracions massives que duien a terme els corcs quevolien derrocar l'imperi de les zebres. Va seure tranquilament mentre liava un cigarret per tal de facilitar la respiració de cadascun dels seus alvèols. Va fumar fins a cremar-se les ungles. Llavors sense pensar-s'ho ni dos segons va arrencar a còrrer fins que va topar brutalment amb quelcom enorme que s'havia interposat entre ell i la porta de la bugaderia on pretenia girar mitja horeta.
Quan va recuperar la verticalitat va ser conscient de la seva desgràcia i del seu destí. Havia impactat contra una pota d'elefant, símbol de poder en aquella época. Va aguantar la respiració mentre pensava com sortir-se'n, no va tenir temps.
De cop va despertar al llit d'un hospital, el diagnostic era clar, havia estat completament tatuat per una espècie molt perillosa d'elefant, l'elefant tatuador. Aquell encontre el marcaria de per vida, no s'havia defensat, tampoc hagués pogut. A partir d'aleshores la seva existència es convertiria en un passeig constant, monòton i etern pel petit camí enlairat destinat a tots els tatuats pels elefants. El destí de vegades juga males passades i ell tenia molt clar que s'acabaria venjant, però llavors encara no sabia com havia de fer-ho.
Va decidir aprofitar l'eternitat per pensar-hi.
Va parar al cap de dues hores. Suat, xop, xup, brut, fosc, sol, calc d'animal refregat en un bassal de fang. Els bancs del parc brillaven amb els nous llums que havien instal·lat feia unes setmanes per evitar les concentracions massives que duien a terme els corcs quevolien derrocar l'imperi de les zebres. Va seure tranquilament mentre liava un cigarret per tal de facilitar la respiració de cadascun dels seus alvèols. Va fumar fins a cremar-se les ungles. Llavors sense pensar-s'ho ni dos segons va arrencar a còrrer fins que va topar brutalment amb quelcom enorme que s'havia interposat entre ell i la porta de la bugaderia on pretenia girar mitja horeta.
Quan va recuperar la verticalitat va ser conscient de la seva desgràcia i del seu destí. Havia impactat contra una pota d'elefant, símbol de poder en aquella época. Va aguantar la respiració mentre pensava com sortir-se'n, no va tenir temps.
De cop va despertar al llit d'un hospital, el diagnostic era clar, havia estat completament tatuat per una espècie molt perillosa d'elefant, l'elefant tatuador. Aquell encontre el marcaria de per vida, no s'havia defensat, tampoc hagués pogut. A partir d'aleshores la seva existència es convertiria en un passeig constant, monòton i etern pel petit camí enlairat destinat a tots els tatuats pels elefants. El destí de vegades juga males passades i ell tenia molt clar que s'acabaria venjant, però llavors encara no sabia com havia de fer-ho.
Va decidir aprofitar l'eternitat per pensar-hi.
Subscribe to:
Comments (Atom)
