Tot va començar el dilluns, quan a les 19:35 de la tarda vaig encendre'm l'últim cigarret, ho sé perquè encara tenia temps per anar a l'estanc a comprar-ne. Quan vaig haver fumat, em vaig posar la jaqueta, encara plovia. Eren les 19:55 al meu móvil, la pluja havia augmentat sobtadament, semblava que els déus s'haguessin posat d'acord per a perseguir la meva cobdícia remota que no havia agafat des de feia un any del primer calaix de l'escriptori.
Vaig entrar xop a l'estanc, l'home, d'uns 40 any i bigoti mal retallat em va atendre tant simpàtic com sempre. Res feia sospitar el desenllaç d'aquella compra. Vaig pagar amb un bitllet de 20 que havia tret aquell mateix matí del caixer de sota casa. L'home se'l va mirar del dret i del revés com si busquès l'evidència de la falsedat, la marca de la fotocopiadora o la manca dels filets flourescents. Finalment, després de pensar-s'ho el va partir en dos troços.
- Fill de puta! - vaig cridar esberat.
- No et moguis - em va dir sense immutar-se. Es va dirigir a la porta i va acabar de tancar la persiana.
Jo estava en estat de xoc, no sabia què fer ni què dir. Vaig intentar recuperar el pols i la respiració, però durant aquells segon l'home ho va aprofitar per injectar-me una agulla a la cuixa dreta. Després tot es va esvair.
M'he despertat aquest matí a la cinta transportadora d'una cadena de muntatge d'alguna cosa semblant a peces per ordinadors, xips o alguna cosa similar. He mirat al meu voltant i no hi havia ningú, simplement un cartell lluminós de color fucsia que indicava la sortida. M'he aixecat, em feien mal tots els músculs i tots els ossos del cos. A les butxaques hi duia un paquet de camel, un bitllet de 20 i una nota escrita a mà amb una cal·ligrafia barroca.
"Tots els gats somien peix" firmat "l'estanquer".
Subscribe to:
Post Comments (Atom)
No comments:
Post a Comment