Quan es va fer de nit va sortir de casa, el carrer estava tant ple de gent com buit de persones. Un cop l'aire impur i putrefacte del seu petit i reduït món li havia netejat les espatlles va començar a caminar. On? Ni ell mateix ho sabia, però caminava, això és el que li havia recomanat el doctor, un home pelut a més no poder del qual desconfiava més que de qualsevol altra espècie, però li feia cas, a contracor.
Va parar al cap de dues hores. Suat, xop, xup, brut, fosc, sol, calc d'animal refregat en un bassal de fang. Els bancs del parc brillaven amb els nous llums que havien instal·lat feia unes setmanes per evitar les concentracions massives que duien a terme els corcs quevolien derrocar l'imperi de les zebres. Va seure tranquilament mentre liava un cigarret per tal de facilitar la respiració de cadascun dels seus alvèols. Va fumar fins a cremar-se les ungles. Llavors sense pensar-s'ho ni dos segons va arrencar a còrrer fins que va topar brutalment amb quelcom enorme que s'havia interposat entre ell i la porta de la bugaderia on pretenia girar mitja horeta.
Quan va recuperar la verticalitat va ser conscient de la seva desgràcia i del seu destí. Havia impactat contra una pota d'elefant, símbol de poder en aquella época. Va aguantar la respiració mentre pensava com sortir-se'n, no va tenir temps.
De cop va despertar al llit d'un hospital, el diagnostic era clar, havia estat completament tatuat per una espècie molt perillosa d'elefant, l'elefant tatuador. Aquell encontre el marcaria de per vida, no s'havia defensat, tampoc hagués pogut. A partir d'aleshores la seva existència es convertiria en un passeig constant, monòton i etern pel petit camí enlairat destinat a tots els tatuats pels elefants. El destí de vegades juga males passades i ell tenia molt clar que s'acabaria venjant, però llavors encara no sabia com havia de fer-ho.
Va decidir aprofitar l'eternitat per pensar-hi.
Subscribe to:
Post Comments (Atom)
No comments:
Post a Comment