Les petites remors el mar

Les petites remors del mar que arribaven a la casa de la platja van despertar el Manelic que dormia plàcidament sobre l'esquena d'una vaca. La brisa anunciava una tempesta imminent, de les fortes, de les que posen els collons per corbata. En Manelic es va rentar la cara amb suc de pinya per espantar els llamps i va còrrer a avisar tot el poble de la desgràcia que li havia anunciat la brisa. El clima on vivia el Manelic era imprebisible i el contingut de les pluges encara més, tant podia ploure fang, com granotes, com forquilles d'Albacete, per això era tant temudala tempesta.

Al cap de breus instants, tot el poble s'arreplegava a la plaça Major amb crits i plors que feien tèmer el pitjor. El prevere va treure's una llista de la butxaca i va començar a cridar als habitants per ordre alfabètic: Ángela Amigó? Ramon Escuat? Pere Fraga? i així fins l'últim, Manelic Zarzas? Quan va haver entrar tothom el prevere va mirar el cel, era de color negre com el carbó amb taques verdes com els fongs dels iogurts. Es va senyar i va tancar la porta del búnquer.

Estaven dins un búnquer prou espaiós, l'havien construït circular perquè ningú no defequès als racons. De cop van començar a sentir que a la superfície començava la tempesta, els trons es confonien amb el material que queia del cel i que impactava a terra provocant uns cops secs que feien tremolar tota l'estructura. La tempesta va durar ben bé dues hores, quan semblava que ja havia passat van decidir sortir a veure les destrosses que havia provocat, que pels sorolls havíen de ser moltes i molt importants.

Manelic va treure el cap, per sortir es passava llista amb l'ordre invers, i va veure el poble ple de 4X4 de color verd fong repartits per tot el poble. N'hi havia pels carrers, per sobre les teulades i a les esquenes de les vaques, que pasturaven impassibles com si res hagués passat. L'alegria va ser general, hi havia un cotxe per cada habitant i encara els en sobraven uns quants que van decidir regalar als que quedaven vius del poble veí, on una tempesta de destrals havia mermat considerablement la població.

El que no van saber mai va ser que, a l'altra banda del mar, en una petita construcció de pedra, un home dissenyava les tempestes al milímetre. Deia als núvols què havien de xuclar i on havíen de descarregar. Tot i això, Manelic va seguir dormint al llom d'una vaca durant molts i molts anys.