L'estoc de mitjons cau en picat a la fàbirca de xocolotines

Fins fa poc més d'un any en Moises havia tancat la barraca, el negoci no funcionava, la globalització havia fet minvar les comandes, per primera vegada en 240 anys d'història havien aturat els visenfins un dimecres, la situació havia arribat al límit. La Dolça Punta, conegudíssima per les seves xocolatines en forma de mitjó i pels seus mitjons en forma de xocolatina havia tancat. El seu propietari, Mosies el del Nilo, un home gran, gros, llargarut i inhumanament amable va tancar la porta amb un deix entre el menyspreu i el plor que provoca la ceba.

Quan va girar-se va veure que el Sol apretava fort, tant, que de cop va notar com alguna cosa humida i freda li resseguia la columna vertebral. Va tornar-se a encarar amb la porta de la fàbrica i no hi va veure res. Ara notava que el Sol li escalfava el clatell com si d'un bufador es tractés. Va girar-se de nou i va tornar a nota la mateixa llengüa freda i huminda que li tornava a resseguir la columna vertebral de dalt a baix. No es va girar més, la sensació de la llengua era més plaent que la cremor del Sol. Després d'esperar mig minut, per ell va ser una hora sencera, va començar a caminar cap endavant, seguia notant la humitat, però la por li impedia cap moviment que no fos la fugida.

Va arribar a la plaça major sense aire, esbufegava de cansament, i encara sentia allò que li ressguia l'esquena, amunt i avall. Va seguir caminant fins a casa. Com més s'apropava més lent anava i no era per efecte del cansament, però encara no podia dir perquè era. Els deu últims metres van ser els més durs, però al arribar a la porta de casa es va aturar. Hi havia una nota enganxada al pom i un pom enganxada a l'altre pom. La va llegir, va seure al pedrís i va tornar a sentir com una llengua freda i humida li resseguia la columna vertebral, de dalt a baix.